El rector d'Ars

El 4 d’agost de fa 164 anys moria mossèn Joan Maria Vianney. Tres anys després d’ordenar-se capellà fou nomenat rector d’aquesta petita pedania de Lió. Tan sols tenia 32 anyets i ràpidament els escassos 250 habitants l’acolliren rebé. Dotat de gran bonhomia, senzillesa, austeritat i humilitat, embadalia la feligresia. Tant la pròpia com la forana. Al punt que, cada any, s’acostaven a sentir-lo des de tot Europa uns vint mil pelegrins. La seva concepció de la vocació religiosa generava gelosia entre els col·legues. Sobretot en practicar la proximitat que amara l’evangeli cristià, envers els més necessitats. Allunyat del deïficament que palesen alguns capellans, prioritzava el compromís social a la tasca evangelitzadora. Tant és així que cal remarcar que de 1830 a 1843 va arribar a dedicar setze o divuit hores diàries als col·lectius més vulnerables. Fins que emmalaltí, veient-se obligat a reduir progressivament el ritme. Contrastant aquella època i l’actual, un altre gall cantaria. No cal saber llatí ni ser gaire perspicaç per deduir que la xifra de feligresos que participen a les celebracions litúrgiques minva clarament. No puc fer-me l’orni sent testimoni d’aquest fet innegable. Crec tenir tot el dret a expressar l’opinió. Al cap i a la fi, el Papa Francesc està tip de proclamar que “l’Església som tots”. Una tesi que el Concili Vaticà II ja tingué cura de remarcar, fa seixanta anys. Justament aquests dies es troba a les J. M. J. de Lisboa. Fa deu anys, a les mateixes (a Rio do Janeiro) etzibà que volia “sarau a les diòcesis”. Que sortissin enfora. Que ens defenséssim “de la mundanitat, la comoditat, el clericalisme i la por de viure tancats dintre de nosaltres mateixos”. Sent la societat actual cada cop més laica i escèptica en aquests temes, ja cal que els que intentem viure aquesta flama ens arremanguem. A partir de la diminuta figura d’aquest sant que ens recorda el calendari avui, se’ns marca una línia a seguir. El seu perfil reclama un grau major d’implicació als que han estat cridats a l’exercici del ministeri sacerdotal, dels quals n’és patró. Tant de bo que recuperem tots plegats teories del seu propi calaix. Tibant d’una frase literal seva, “la misericòrdia divina ve a ésser com un rierol desbordat. Quan passa, arrossega els cors”. Si no deixem amarar-nos pel nucli d’aquesta dita és evident que anem de mal borràs. Se’ns gira molta feina. Hem de posar-hi empatia, coratge i rauxa. Sense perdre més temps.