La gran victòria

A l’inici feia mig riure i molta vergonyeta aliena. Després se’n va fer mofa oberta i a l’opinió pública se’n van desprestigiar tant els postulats com els seus predicadors, els Coelhos, Bucays i tota la resta. I, després, va passar. Durant un temps, la cosa es va estancar –potser encara no era el moment, potser calia fer taca d’oli–, però després, en menys d’una dècada, els postulats principals de l’autoajuda ja eren mainstream. I no parlo de tasses o de samarretes. Parlo d’omnipresència. De tasses i de samarretes –i d’agendes i adhesius i calendaris–, sí, però també de publicacions a les xarxes socials, de virals que circulen per WhatsApp, de lletres de cançons de grups de moda, d’arguments de sèries de televisió, de discursos pedagògics i, finalment, és clar, de la brúixola vital i de l’argumentari habitual de molta gent a l’hora de fer front a situacions quotidianes. Potser cada cosa per separat ens pot semblar poc significativa, però quan un discurs es repeteix per tants canals, diria que en Gramsci ens autoritzaria a dir que s’ha tornat hegemònic. I aquesta és segurament la gran victòria del capitalisme, no ja com a sistema econòmic, sinó com a sistema social i polític: la sublimació del jo, la desproblematització de l’individualisme. Fins ara existien barreres ideològiques contra una aproximació purament individualista als problemes socials o a l’existència compartida o en comunitat, però diria que tot això s’està enfonsant amb el que podríem anomenar l’individualisme emocional. Fins i tot allà on et trobes gent que defensa postulats socialdemòcrates, socialistes, comunistes o comunitaristes te’n pots trobar molts que ho complementin amb discursos, en esferes més privades, del tipus m’he d’estimar a mi abans que a la resta; m’he de centrar més en mi mateix; si no m’estimo jo i em cuido jo, qui cuidarà de mi; i altres coses per l’estil, que tenen tot el sentit quan surts d’una consulta, però que com a postulat polític és devastador. De fet, l’aproximació individualista s’ha beneficiat de dos problemes reals –la precarietat material i l’impacte bestial en la salut mental d’aquesta precarització i de l’acceleració i la fragmentació del món– per presentar-se com a l’única alternativa, quan no és més que una volta més de la soga que ens escanya.