Deixar la partida en taules

A ningú se li escapa que els preus dels pisos segueixen pels núvols, que el tiquet del supermercat s’ha multiplicat tot i fer la mateixa compra i que la gasolina, malgrat haver-se estabilitzat, queda lluny de quan la primera xifra era un 0... Enmig d’aquest context, es planteja, de nou, si cal intercedir per augmentar els salaris i alleugerir una mica la pèrdua de poder adquisitiu. El Govern ja ha avançat que aquesta vegada no intervindrà més enllà de dictar l’increment del salari mínim. Per a la resta de nòmines, és responsabilitat de l’empresariat i els sindicats arribar a una entesa. És cert que és molt poc freqüent que un govern obligui legalment totes les empreses a apujar els salaris, com igual de cert és que derivar la qüestió a sindicats i patronal és posar la negociació en mans de dos interlocutors que, a Andorra, no parteixen en igualtat de condicions. En un país amb molt poca força sindical i amb l’escassa existència de comitès d’empresa, és evident que els representants dels empresaris tenen la paella pel mànec. Creure el contrari és ser una mica il·lús. La realitat de molts treballadors del país és que la vida s’ha encarit i molt, i que bona part dels salaris, més enllà de la pujada obligatòria decretada l’any passat, no s’han revaloritzat des de fa molts anys, ni tan sols amb l’IPC. Ara, sembla que la inflació s’ha estabilitzat i és veritat que el 7,1% de l’any passat queda lluny. L’IPC de juliol, però, segueix sent rellevant, amb un 4,4%. Davant d’aquest moment delicat que afecta moltes famílies de manera injusta també cal que els treballadors reflexionem sobre la nostra inacció sindical. En tot cas, la situació d’alguns empresaris no és pas millor. La inflació també els ha afectat amb força i no fa pas gaire que van haver de sobreviure a la darrera forta crisi a causa de la covid. És important, però, tenir clar que la relació és bidireccional i que igual que els treballadors necessiten el seu lloc de feina, també les empreses requereixen mà d’obra perquè el negoci funcioni. Partint d’aquesta connexió, els empresaris haurien de ser els primers interessats a mantenir els bons treballadors, oferint-los condicions a l’alçada del cost de la vida i tenir clar que, sense un acord entre les dues parts, la partida quedarà en taules.