Progrés i creixement

Aquest estiu hem arribat a un nou rècord poblacional. Som prop de 85.000 habitants i les previsions anuncien que podem arribar a ser 100.000 d’aquí a uns anys. El que ens passa a Andorra a escala local és el mateix que passa globalment com a espècie que habita el planeta, i un dels factors que contribueixen a aquest augment exponencial és un determinat model de capitalisme que s’ha estès a gairebé tot el món a partir de la Segona Guerra Mundial. L’èxit d’aquest tipus de capitalisme es constata quan sembla que hagi transcendit l’àmbit estrictament econòmic per configurar tots els aspectes de les societats i esdevenir fins i tot alguna cosa més que una ideologia. Sembla que el capitalisme hagi de ser el marc en el qual podem pensar i concebre l’organització social i política. Han girat el mitjó oblidat al cossi de la roba bruta i ara el model econòmic ja no està al servei del model polític, sinó a l’inrevés, de manera que les costures de les nostres democràcies han quedat al descobert.

Aquest tipus de capitalisme vincula el progrés amb el creixement. Creixement quantitatiu, òbviament: més volum de facturació, més comerç, més mà d’obra, més població, més construcció. Ad infinitum. Sabem que això implica més desigualtats, més conflictes, més destrucció de l’ecosistema i del planeta que habitem, més refugiats polítics i climàtics. També ad infinitum. El gran parany és creure i voler fer creure que creixement i progrés són sinònims, que no hi ha progrés sense creixement, que el creixement no només és imparable sinó també inevitable. Fal·làcies. Hi ha altres maneres de modular el capitalisme en les democràcies occidentals, en què el progrés no s’entén com a creixement, sinó com una redistribució real de la riquesa que afavoreixi la igualtat d’oportunitats, l’educació, la seguretat, la salut i la cohesió social. Progrés econòmic al servei d’una política que aprofundeixi i garanteixi els drets dels ciutadans i els ofereixi l’oportunitat de complir els seus deures de manera equitativa. Perquè més no vol dir millor. Vivim en un lloc extraordinari, però tot i que sigui casa nostra, no és nostre. Nosaltres només hi som de pas. No podem ser un virus per a la vida en aquest minúscul punt blau a l’univers que és el planeta Terra.