Campiones

Tornava de la Jornada andorrana a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada, on havíem debatut sobre desigualtat. I es va posar sobre la taula la desigualtat de gènere, que es dona en molts àmbits, i també s’observa en el món laboral: bretxa salarial, dificultat per accedir a càrrecs directius, abusos de poder... Com totes les desigualtats, aquestes es donen per un cúmul de factors, de circumstàncies que acabem moltes vegades en silencis, en pors, en problemes de salut... perquè tot allò que no es veu i que no se’n parla no es pot solucionar.

Aquell diumenge era la final de futbol femení que va guanyar la selecció espanyola davant l’anglesa. Escoltàvem els darrers minuts per la ràdio i a Sydney i a tot Espanya va esclatar l’eufòria quan es va xiular el final de partit (tot i que no sé si tanta com el 2010 quan qui es proclamava campiona era la selecció espanyola masculina). Pocs minuts després començaven les declaracions d’algunes de les protagonistes i del seu entrenador. I sorpresa, les primeres paraules d’ell van ser “som campions del món”. Vaig arrufar el nas, vaig pensar que no anàvem bé i que no tenia gaire clar qui estava entrenant: les CAMPIONES (en femení) del món. Sort que altres entrenadors del futbol femení ho tenen i parlen sempre utilitzant el gènere femení. Això va ser només el principi d’una sèrie de comportaments inapropiats i inacceptables que encara no s’han acabat i dels quals s’està parlant molt.

I precisament el que cal és que se’n parli i la sort és que allà hi havia càmeres, hi havia directes de xarxes socials, perquè si no hagués estat així segurament no s’hauria pogut alçar la veu i dir ja n’hi ha prou. Com alguns experts han apuntat, imaginem-nos què pot passar en el dia a dia de moltes noies i dones amb superiors com els que té la Jenni i que no ho poden demostrar i no tenen tota la pressió mediàtica que ha tingut aquest cas. Esperem que les coses canviïn.