Equips (1)

De cop, feia olor de cremat. No tinc gaire bon olfacte i abans que pel nas, ho vaig percebre per la cara de les meves filles. Després ja es va fer molt més evident. Mirada ràpida a esquerra i a dreta, endavant i enrere. La resta de passatgers del vagó també ensumava alguna cosa que no tocava. Cares de desconcert, mirades cap aquí i cap allà per mirar de trobar l’origen de l’olor intrusa però poca cosa més. Mirades perdudes. En veig una, dues, tres… La quarta és la seva. Ens creuem les mirades. Ens trobem perquè, diria, no busquem explicacions en l’espai, sinó algú amb qui compartir-les o amb qui buscar-les plegats. Som lluny l’un de l’altre. Em fa el gest de si jo també ensumo olor a socarrim. Li confirmo el que ell ja sabia. I llavors no diem res però és evident que cadascun mirarà d’esbrinar què per la seva banda i que ens ho farem saber. Jo faig les meves inquisicions, busco per aquí i per allà. Ell desapareix. Pocs segons després, torna i em busca amb la mirada. Ve de fora, em fa saber. Polze amunt meu. Polze amunt seu. Somriure. Somriure. No el tornaré a veure mai més. De fet, entre partides a l’Uno no me n’adonaré ni de quan baixa del tren. En tot cas, final de la història. No ha passat res d’èpic, no som Sherlock Holmes i Mr. Watson, no hem salvat el món i no hauríem salvat el vagó de res de res, però en el moment en què vam creuar la mirada vaig saber que si passava res, no estaria sol, que amb aquell noi amb qui no compartíem ni edat ni idioma ni color de pell treballaríem junts, faríem equip, segurament amb molta més gent. I va ser reconfortant i tranquil·litzador. Casualitats de la vida, aquest episodi minúscul coincideix amb la lectura d’un llibre enorme on l’historiador neerlandès Rutger Bregman defensa que el que ens ha portat fins als nostres dies és molt més la cooperació que la competició. Que percebem el contrari i creiem el contrari però que la psicologia, la sociologia i la història són tossudes, que en el fons som bona gent, encara que no ens agradi o no ens quadri amb les nostres percepcions. Segona casualitat: el mateix dia m’assabento que el nom del programa que ens mereixem (i no teníem) amb què tornarà a les ones un dels grans de la nostra ràdio també va per aquí, també va de creure una mica més en nosaltres. Posi-me’n dos.