Les ciutats, illes de calor

Amb els episodis de calor, associats al canvi climàtic, enyorem els paisatges naturals desapareguts que formen part de la nostra memòria emocional. Per la Mare de Déu d’agost, l’estiu donava pas a una època de temperatures suaus que exigia jaqueta al vespre. Res a veure amb les temperatures extremes d’aquest any que acumula vint dies de rècord, amb el país en alerta d’incendi i tancament de berenadors. Davant la sequera generalitzada de l’estiu, les pluges han fet acte de presència ocasional, aportant la tranquil·litat necessària, ja que la simple idea d’un incendi forestal provoca pànic als habitants del Pirineu.

El creixement urbanístic i la densitat de població han transformat el teixit urbà andorrà en un espai poc preparat per afrontar el canvi climàtic. Els nuclis urbans han esdevingut illes de calor per la pavimentació del sòl, el consum energètic dels habitants, les dificultats de circulació de l’aire provocada pels edificis i l’absència de vegetació. El geògraf català Salvador Llobet deia, l’any 1947, que els andorrans no eren amants dels arbres, potser perquè pesava molt la tradició ramadera. A final del segle passat es va adoptar la moda de les places dures, reduint la necessària presència de vegetació a la vida urbana, com va passar amb la remodelació de la plaça Coprínceps d’Escaldes-Engordany, que va suprimir els arbres. A la capital s’ha eliminat una part de l’arbreda del carrer Prat de la Creu, però a la plaça de la Rotonda unes estructures metàl·liques evoquen arbres desfullats.

Observant la frenètica activitat constructiva, els indrets i les formes com s’edifica, s’evidencia la inexistència de polítiques per adaptar el nostre entorn urbà al canvi climàtic. Donat que la vegetació ajuda a mitigar la temperatura, cal planificar les ciutats de cara a un futur en què es repetiran o s’incrementaran les onades de calor. No sabem quantes hectàrees de zones verdes s’han previst en els plans comunals d’ordenament territorial per a les pròximes dècades. A més d’aconseguir lloguers a preu assequible –tot nou projecte hauria de disposar d’un mínim d’habitatge social– urgeix frenar el procés d’urbanització creixent del territori. La majoria dels projectes de construcció s’haurien d’acompanyar d’espais que preservin la vegetació autòctona.