El tabú de l'individualisme

Habitualment, quan escoltem la paraula individualisme o és present en qualsevol escrit o conversa, se’ns presenta envoltada d’una connotació no gaire positiva. És probable que en molts casos no es tracti d’una acció intencionada, sinó d’un error de concepció. L’individualisme com a concepte juridicopolític té poc a veure amb una mena d’atomisme social, que és amb el que se sol associar. L’individualisme es basa en la concepció que el subjecte de dret, és a dir, aquell sobre qui recau el pes de drets respecte de tercers, és l’individu, no el col·lectiu. Aquest fet constitueix la garantia que aquells drets inherents a l’humà com són el dret a la vida, a la no agressió o llibertat i el dret de propietat de forma genèrica siguin una realitat ben assentada.

Aquesta ha estat la base que ha permès que les societats que entenem com a occidentals siguin societats obertes i certament respectuoses amb el fet que el ciutadà sigui ciutadà. En contraposició a aquesta idea hi ha una tendència col·lectivista que va guanyar força en indrets on l’individualisme ja estava fortament arrelat. Aquesta tendència, que es va presentar en diversos països d’una forma diferent a l’actual, va ser la Unió Soviètica, la Xina maoista, la Cambodja de Pot o l’Albània de Hoxha, entre d’altres.

Arran de la caiguda de mur de Berlín el 1989, que va caure cap a una banda ben clara, l’arrelament d’aquest pensament va decaure massivament a excepció de societats com la xinesa. La conseqüència directa va ser que el col·lectivisme va haver d’adoptar lluites que a ulls de la gent fossin legítimes. Però la proposta col·lectivista, malgrat sigui atractiva per semblar la màxima abanderada de causes molt nobles, dilueix la figura de l’individu, al qual homogeneïtza en grups o col·lectius esbiaixats ideològicament que han d’estar enfrontats amb un supòsit víctima i botxí, el qual té un regust semblant a la lluita de classes marxista.

Per això l’individualisme és la base per viure en pau i amb respecte per tercers, perquè en el fons, la minoria més potencialment oprimida és l’individu.

* Manel Amorim, Membre de la secció jove de Demòcrates