A estudi!

Ara per ara, hi ha molta gent que no recorda que la Mare de Déu, quan era xiqueta, anava a costura a aprendre de lletra. A costura, a estudi, a escola, a col·legi. Aquest dilluns, feria després de Meritxell, dia en què la fàbrica d’Andorra obre de bat a bat després de la pausa suada i torrada de les vacances d’estiu, el criaturam del país ha tornat a la feina sempre desitjable de descansar dels pares i de l’avorriment.

Quan Maria anava a costura devien aprendre a cosir; potser feien embastes i randes, i, si bé algú devia suspendre en l’assignatura de brodar paraules de seda i fer puntes de coixí, és de pa sucat amb oli que sortien amb una traça infinita per fer traus i vores i guanyar-se la vida amb l’agulla, el fil i aquell pobre didal que tot sovint oblidaven. I, si bé la costura s’anava mantenint, quan Judes era fadrí i sa mare festejava, anar a escola ja era aprendre d’altres coses: s’hi ensenyava el que en deien “les quatre regles bàsiques” (sumar, restar, multiplicar i dividir) i a llegir i a escriure, tot i que la majoria hi aprenien altres assignatures: afollar nius, caçar tamarros, fugir de l’escomesa, anar pel pedregar, explicar sopars de duro, ballar la pavana i parir-la grossa. Els qui ara rondem la seixantena, al meu país, vam anar a estudi, un lloc on s’havia d’estudiar, que era una cosa avorridíssima que consistia a dir de memòria llistes de gent i de coses: reis, ciutats i rius, taules de multiplicar, cançons enfadoses i oracions poc gramaticals i molt religioses, a escriure palets i rodones sense sortir del marge de dues ratlletes horitzontals fins que et diplomaves en cal·ligrafia i podies fer veure que escrivies coses interessants i que llegies coses pitjors, com el catecisme o la història d’un vaixell que tenia deu canons per banda. Tot això, en una llengua estrangera sempre malparlada i sota la mirada criminalitzadora d’un “Sant Cristo penjat entre els dos lladres”. Però he començat dient que el criaturam torna a anar a col·legi i us asseguro que no sé què hi van a fer, perquè, entre dibuixets, ordinadors i intel·ligències artificials, aviat el més savi serà qui no sàpiga res de res (més o menys com ara, però encara no es pot dir). Potser només a passar el temps per, al cap dels anys, recordar-se’n i explicar-nos-ho.