Què farem? Què direm?

Al cap dels anys encara em veig a la vora del foc de ca l’avi Roman tot preparant una torrada llaminera: m’explicava que, a les seves Alpujarras, a les castanyedes del port de la Ragua, a plena nit, encara es podien sentir els crits de llibertat d’Aben Humeya i els seus moriscos. Més tard, quasi llostre, arribava el pare i s’afegia a l’entreteniment d’explicar històries —què farem?, què direm?— a la nena: li parlava de la roca Filanera i el bandoler disfressat de dona que sempre hi feia guàrdia, dels gambosins que havien anat a caçar arran de Daró, de les dones rabioses que van matar el senyor de Cruïlles, perquè sempre els reclamava el dret de cuixa, de la batalla entre sant Martí i Satanàs que va donar lloc a l’arc iris i a l’arc del dimoni, i, és clar, de bruixes que es pentinaven, de gats negres que s’estrijolaven, d’encanteris de la nit de Sant Joan i de mil i una nits de festejos impossibles entre el sol i la lluna.

Potser és per això que, en arribar a Andorra, ningú em va convèncer perquè l’acompanyés a anar a caçar tamarros a la Valira, ni a buscar, al punt de la mitjanit, tresors amagats a Fontargent o a la font de Manegor. Segurament és per això que un dia, a la Mosquera d’Encamp, no en recordo ni el perquè ni la circumstància, vaig quedar com encantada (foteu-li encantada, poseu-li goja, acuseu-la de bruixa, anomeneu-la dona d’aigua...) en sentir en Robert Lizarte explicar —què farem?, què direm?— una història llegendària o una llegenda historiada. I vaig saber que era a casa: aquí, les bruixes també es pentinen; els dimonis hi campen en forma de boc o amb cua ben llarga; les verges hi són trobades i, tossudes com mules, només volen ser on les han trobades; qui sap de lletra es riu dels illetrats i el més “tonto” fa rellotges.

I aquí m’he enamorat dels menairons, personatges més petits que els petits més petits, que viuen dins canonets d’agulles de cosir i que, a les nits, em venen a rentar plats, a fer-me la columna si me n’he descuidat, i als quals, amb l’Àlvar, els hem tingut molt entretinguts ajudant-nos a editar unes llegendes d’Andorra que ens ha publicat l’editorial Anem. Ara que ens deixem engalipar per sopars de duro cada cop més absurds —què farem?, què direm?—, nosaltres hem decidit tornar a la candidesa de les llegendes de sempre. Us hi apunteu? Què fareu? Què direu?