Sepp Kuss

El més important és que guanyi el millor, convenien els comentaristes i els tertulians que valoraven la jornada al fi nal de cada etapa durant els darrers deu dies de la tercera de les tres grans voltes del calendari ciclista. El més important és que guanyi el millor, anaven repetint, com si fos una tasca fàcil o, sobretot, com si fos una resposta que algun dia se’ns revelaria de forma clara, nítida, natural, inequívoca. El més important és que guanyi el millor, deien, com volent dir que Vingegaard havia de tenir dret a atacar i que si Kuss volia acabar la Vuelta vestint de vermell s’ho hauria de guanyar a l’asfalt i no esperar la clemència de Vingegaard o de Roglic. El més important és que guanyi el millor, hi insistien, com si el ciclisme fos un esport individual, com si el cronòmetre fos un jutge just, com si dictaminar qui és el millor fos objectivable. El més important és que guanyi el millor, reclamaven cada dia els experts, donant per fet que la victòria no podia ser un regal per al gregari simpàtic i anticipant que si la seva premissa es complia, segurament guanyarien un dels dos caps de fi les. El més important és que guanyi el millor, sentenciaven, com si la meritocràcia pura fos el que hi ha al darrere de la victòria d’un líder, com si no importessin la qualitat (i els recursos) del seu equip, com si no depengués del nivell i de l’esforç dels gregaris que l’empenyen fi ns als darrers quilòmetres de les poques etapes on marquen la diferència, com si haver empès Roglic i Vingegaard fi ns al més alt dels calaixos a Roma i a París i liderar la Vuelta sense gregaris al seu servei no fos prou mèrit per merèixer-se, Kuss, fer el mateix a Madrid. El més important és que guanyi el millor, repetien els comentaris de ciclisme, igual que repeteixen els comentaristes d’educació, de política o d’economia, com si el mèrit individual existís, com si el que expliqués la victòria d’un ciclista fos únicament la seva qualitat, com si el que expliqués que uns alumnes se’n surtin millor que uns altres tingués una gran relació amb el mèrit, com si les desigualtats socials fossin el resultat de les diferències en com s’han esforçat els uns i els altres, com si la meritocràcia fos una explicació vàlida quan no hi ha cap estudi seriós que ho sostingui.