Una incidència qualsevol

El fluorescent de la cuina m’ha agafat un atac d’epilèpsia: no para de pampalluguejar i, al mateix temps, fa la sensació que s’apagarà de cop i volta enmig del negre més negre i la desesperació més desesperada. Hauria d’entrar a la cuina a fer el sopar, però em miro el ball de Sant Vito de la llum i rumio seriosament si fer abstinència o dejú (dejú o abstinència, que no he sabut mai què és ben bé què). Normalment tinc alguna cosa al congelador, però allò de la Llei de Murphy: avui el tinc ple de teranyines perquè tota la setmana que he anat de capgirell i completament atabalada. Tan feliç que seria encara que només m’hi quedessin unes escorrialles de macarrons a la cassola, un cul d’arròs de bacallà, una embosteta de sèpia amb pèsols, quatre dits de popets amb ceba, un platet de fricandó de vedella..., però res, ni un trist cap de gamba ni una miserable punta de fuet.

Ara, qualsevol persona civilitzada d’aquest segle beneit en què m’ha tocat viure, pensaria a canviar el fluorescent, però ca, el meu vertigen passa per sobre de la seva epilèpsia i Déu me’n reguard d’enfilar-me a qualsevol lloc per acabar clavant-me qualsevol moble a l’esquena o rompre’m l’espinada amb qualsevol pany de terra. Aquella mateixa persona civilitzada podria trucar a algun número memoritzat del seu mòbil perquè algú li portés alguna cosa per endrapar, però, res, a més de no tenir res de civilitzada i de viure estancada en un món que es va acabar deu fer uns quaranta anys, com que les pizzes em fan fàstic i només de pensar en el formatge, la mozzarella i la burrata semblo burra i ja començo a tenir ois, no he pensat mai ni un instant a usar aquests serveis. Espereu un moment, que vaig a mirar si el llum continua estant com un llum.

Pobret. He entrat a la cuina de puntetes i l’he acariciat amb les fibres blavoses del raspall. Al cap de tres o quatre raspallades, hi deu haver sentit bo i s’ha fet la llum. Li he donat les gràcies i he aprofitat: m’he fet un arrosset bullit al punt i un parell d’ous ferrats i ho he regat amb sofregit de tomata de pot (no en dic arròs a la cubana perquè té tant de cubà com jo). Mentre m’ho menjava, el fluorescent ha recuperat l’atac. En deixar el plat buit a la pica, s’ha mort. Que Déu l’agafi confessat.