La tribu

Ahir la Isabel em va donar el condol. I tot i que en aquell moment em vaig pensar que s’havia confós (a mi no se m’havia mort ningú), dos segons després vaig adonar-me que el que s’havia confós era jo. Perquè sí que se m’havia mort algú, algú de la família fi ns i tot, potser no de la consanguínia, però sí d’una de la resta de famílies que et van acollint a la vida, sí, algú de la tribu. Perquè els pares de la tribu (els Paco, Carmelo, Isidro, Josep M., Mercè, Sofi a i tota la resta) sempre seran els pares de la tribu, i quan se’n van, potser no són el teu pare, però ho sents com a propi, són pares de la tribu. Quan el Gabi Fernàndez –que, per cert, ara s’ha tret de la màniga una secció xulíssima sobre les amistats que perduren– em va proposar fa uns anys d’escriure un d’aquells relats solidaris sobre bàsquet, vaig tenir clar que la cosa aniria de la força de l’equip. De fi ns a quin punt, en l’etapa més violenta per la qual passem les persones d’aquest racó de món, que és l’adolescència –busqueu estadístiques de salut mental i mireu de no plorar–, disposar d’un equip és un salvavides, ho és tot. Ara que vint anys després ens tornem a trobar als enterraments i allà arrenquem un mínim compromís en forma de data a l’agenda per fer un soparet o un dinaret en què es reprèn el temps com si no haguessin passat més de vint anys, ara que te n’adones que la tribu sempre és tribu, ara que entens que la Isabel té raó i que si els del teu equip eren els teus germans, és normal que a tu també et donin el condol, ara te n’adones més encara de la importància de l’equip, no només per salvar-te l’adolescència sinó per donar-li sentit a tot plegat, per dotar-te per sempre més de la pertanyença a una tribu que no t’abandona encara que hagis marxat a viure a l’altra banda del món. L’altre dia, abans de dinar, el Jaume deia que ens havíem de veure més sovint, que tenir un grup de gent tan maca és un tresor que no es pot malbaratar. No sé si som millors que la resta, però som un equip i això compensa les neures i les tares que ben segur tenim els uns i els altres. I és aleshores quan, en aquest món que ens empeny permanentment cap a la sortida individual, em costa no veure l’aposta pel col·lectiu com a la millor inversió a curt, a mitjà i a llarg termini.