Visca la poesia!

La setmana passada vaig anar al recital de poesia que va organitzar en Manel Gibert per acompanyar la seva exposició La volàtil substància de cada bell crepuscle a la galeria Taranmana. A banda de recollir-hi “col·lisions, ensurts, poncelles que ja es baden”, i una veu per mi desconeguda (Mario Chimenea) que em volia acompanyar a l’infern, hi vaig retrobar veus tan suaus com les d’Eva Arasa, Noemí Rodríguez, Marta Deu i Ester Fenoll; tan contundents com la de Txema Díaz-Torrent; tan amigues com la de Joan-Ramon Marina, i tan properes com la d’en Robert Pastor, que ens va recitar aquell haiku tan dolç que fa “Vent d’hivern / pentina canes / a les muntanyes” que va estar a punt de provocar que li contestés amb un que vaig escriure jo anys ha una nit glaçada de rialles i estrelles: “Pobra carlina, / el vent ja l’amanyaga, / però s’espina.”

No hi havia cap recitador de versos, cap rapsoda, sinó poetes llegint la seva poesia perquè ens adonéssim que sempre “esculpim aixoplucs, bastim obres, fem frases / que diuen la buidor... / I hesitem. Atardem designis. Pouem símbols.” I fins i tot alguns, com l’Àlvar (a ple segle XXI!), encara escriu rigorosos sonets clàssics per parlar d’amors entre un pastor i una sirena als quals tots els camins retornen a Cotlliure, i ho fa amb paraules que semblen tretes d’algun diccionari vell i rebregat d’aneu a saber quina llengua (quiasme, afaiçonar, ullprendre, alaargentat, flum, astruc, rapir, encontrar, amarantí, condret, etzit, covil... tantost!). I tots vam trobar a faltar en Josep Enric Dallerès, però en Gibert ens en va regalar llegint-lo aquell poema que a molts ens du al poeta/paleta Joan Brossa: “Poeta / no et creguis més home… / Paleta, no et creguis més home… / Pagès / no et creguis més home… / Re no costa re / i potser demà / el pagès serà poeta / el poeta paleta / i el paleta pagès.”

En acabar l’acte, entre aplaudiments i fent la copeta de cava per celebrar el vespre poètic entre amics, vaig pensar en vosaltres, sobretot en aquells que vau avorrir la poesia amb aquells deu canons per banda que no sabíeu quins mars solcaven o aquelles orenetes que no hi havia manera que migressin per sempre. I vaig pensar que no, que el poeta s’equivocava, que la poesia no soc jo, sinó cadascun de nosaltres.