Capitalitzar el no-res

Si mai us deixeu caure per un acte públic del país i pocs dies o setmanes després repetiu, segurament tindreu la sensació d’un déjà vu. Potser l’acte no és ben bé el mateix, potser de fet no tenen absolutament res a veure, però percebreu un no-sé-què que els federa. Si, intrigats per la resposta, n’assistiu a un tercer, de seguida ho tindreu. És el públic. És sempre el mateix. Són sempre els mateixos. A les primeres files dels teatres, a les conferències i també, i aquí comença el problema, a les inauguracions i actes diversos sense cap més objectiu que treure pit i que en la major part dels casos podrien haver estat un simple comunicat. Són sempre els mateixos i, en aquest sistema nostre, amb càrrecs quasi-superposats (ministres-secretaris d’Estat, cònsols majors i menors, síndics i subsíndics, presidents i vicepresidents d’allò, directors i directors adjunts d’allò altre…) són els mateixos duplicats. Sempre els mateixos i guiats per una solidaritat corporativista o una obligació moral que fa que si tu vens al meu acte insubstancial jo també vindré / hauré de vindre al teu quan el facis. Sempre els mateixos moguts per la invocació d’una paraula clau, capitalitzar, perquè ara toca que ho capitalitzem tot, que quedi clar que fem coses i que les hem fet nosaltres aquestes coses. Per això sovint discutim més de la mida i de la posició dels logos que dels continguts. Per això l’agenda està tan farcida d’actes que no interessen més que als governants que els organitzen. Per això les oposicions contribueixen cada cop menys al bé comú des dels espais discrets on podrien influir molt més en la millora de les decisions adoptades, però on no podrien capitalitzar tant les aportacions fetes (i, per tant, s’esperen a fer aportacions en els fòrums on quedarà ben clar que aquesta aportació és seva, però on, per la mateixa lògica, no serà acceptada per les majories que potser ho podrien haver acceptat fora dels focus). Són sempre els mateixos i, passat un acte, deu actes, cent actes, alguns fins i tot arriben a confondre la mostra esbiaxadíssima de la realitat que freqüenten amb l’univers, un univers indiferent a tota la processó d’actes insubstancials que se suposa que algú hauria de capitalitzar, però que després sumen poc o gens simplement perquè, ves, no interessen a ningú.