“Amb l'esclop d'un pescador”

El meu amic Julián és un colombià entre nosaltres que, com tants altres immigrants no catalanoparlants, està seriosament preocupat per l’hipotètic examen que ha de qualificar el seu nivell de català si vol renovar papers per quedar-se. Amb mi, com tanta altra gent, no hi té res a fer: dins de casa meva (de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar passant per les Valls d’Andorra) tot és força clar: si m’entén, fantàstic; si no, és el seu problema: jo no tinc la llengua bífida i, si bé estic disposada a fer la performance d’una gallina ponedora quan li demani “ous”, no ho estic per ser una gallina temorosa de les conseqüències de fer el dimoni quatre en suport i militància en favor de la meva llengua. Doncs diumenge, fent el güisquet i el cigarret d’havent dinat amb aquest amic, li he parlat, en teoria sense que vingués a tomb, d’en Joe, en Josep Plaja i Gasch, bisbalenc secretari de Carlos Gardel que va salvar-se de la mort en l’accident aeri a Medellín. Pobre Julián, quan ens començàvem a relaxar i a fer algun d’aquells badalls que “no ment: ni fam ni son ni avorriment”, m’ha preguntat per la meva música preferida. Li soc parlat d’en Joe perquè la meva relació amb la música ve del dia que el pare em va demanar que fes un petó a un senyor galtacremat i ditsdeformat que em feia por i que sempre estava assegut al Capri, un bar sota les Voltes del meu poble. En Julián ha obert uns ulls com unes taronges i hem parlat de tangos i boleros; després ha parat atenció a la música del meu país (gata vella, ja m’ho he fet venir bé) i li soc parlat de les havaneres i de la seva relació amb Cuba. I hem acabat cantant i lletrejant La barca xica. Al món, asfixiat entre assassins que maten per un déu o per un altre, temorós de glaceres que es fonen i de capes d’ozó que s’escaguitxen, sacsejat per terratrèmols que s’enduen milers de vides, capficat per si onze paios amb calces curtes tiren coces a una piloteta en territori nacional o en territori enemic, sabedor que el setrill setrill ja no s’untarà mai més d’oli pels pobres, només dos amics són capaços, per tal de no plorar les misèries d’aquest món i no aventurar-se en atzagaiades, d’ensenyar i aprendre una llengua amb l’esclop d’un pescador, uns rems de boixets i un ham fent d’àncora...