Imatges

La meva tesi és senzilla: les imatges ens dificulten cada cop més la comprensió de la realitat. Podem convocar tota una sèrie de matisos, però la idea seria aquesta. Si viatgem al quibutsde Be’eri o a la ciutat de Gaza, disposar d’imatges no és que no ens ajudi ni mica, és que és un obstacle definitiu per a la comprensió. I no parlo d’imatges manipulades o descontextualitzades, no parlo d’imatges replicades, però que ningú no ha vist, ni tan sols d’imatges inventades, de deep fakes o d’intel·ligència artificial, parlo de totes les imatges, fins i tot les captades pels millors professionals (i això inclou la dimensió ètica) del vídeo i el fotoperiodisme –dues professions que admiro profundament. Perquè tot sovint no són ells, som nosaltres. No és la imatge, és la mirada. I el context comunicatiu on aquestes imatges són mirades. I sé que no invento res, que hi ha molta teoria al voltant de la imatge, com ara la il·lusió de realitat o de veritat que ens atorga una imatge, allò de és que ho he vist amb els meus propis ulls, ho he vist, ho has vist?, i tota la sèrie de fórmules que ens delaten com a observadors que confien massa en els seus ulls. A mesura que la nostra capacitat crítica es torna light i que creiem que les imatges només ens menteixen si les hem creat del no-res o si fem servir una foto brutal de fa deu anys fent veure que va passar ahir, el que ha passat aquests dies a Gaza i als quibuts que l’envolten ens haurien de fer desconfiar de les imatges per sempre més. Considerem, per exemple, un únic criteri: el de la disponibilitat. I ara pensem en les armes disponibles dels uns i dels altres. Com això afecta com maten i moren aquests uns i aquests altres. I com això afecta les imatges disponibles d’aquestes morts, per molt bons que siguin els professionals que les capten i els que les difonen. I ara tanquem el cercle pensant com ens afecten unes imatges i unes altres a nosaltres (cossos ensangonats amb ferides d’arma blanca vs. cossos polsegosos morts en l’ensorrament d’una casa). Només amb un únic criteri, el de la disponibilitat objectiva de les imatges, ja ens és impossible mirar-nos-ho amb una mirada neta. Imagineu què passa si li sumem els milers d’interferències més que acumula cada imatge que veiem. Doncs sí, això, que quedem cecs.