Aquell circ d'una vegada

No sé ben bé per què vaig acceptar escriure aquests 2.200 espais cada setmana (pels 15 euros setmanals, segur que no), però em sembla evident que, coneixent-me prou després de 59 anys de viure amb mi, no era per amargar els meus lectors amb els problemes de cada dia, aquells que, disfressats amb noms diferents (des de les trenta monedes de plata a Judes fins a qualsevol endoll de milions d’euros en qualsevulla porta giratòria), són entre nosaltres des dels segles dels segles.

Jo no vaig venir a continuar tocant els dallonsis als meus lectors amb les misèries del nostre pa de cada dia que avui, excepcionalment i sense que serveixi de precedent, anomeno, enumero i m’hi aturo un segon d’un quart de segon: ahir ens havíem d’amoïnar per la relació entre Rússia i Ucraïna, però avui, això ja ens importa mig rave perquè han esclatat (mai més ben/mal dit) les bombes entre Palestina i Israel; cada dia hi ha milers de morts arreu del món i no resem cap oració per cap d’ells, però ahir, com que vam conèixer el nom del professor assassinat al Pas de Calais (no cauré en la trampa i no el posaré, ell segur que m’entendria), hem vessat les nostres llàgrimes per ell, només per ell; el peix gros es continua fotent el peix petit tot i que estem a punt d’acabar el primer quart del segle XXI (ves qui ho diria!) i continuen rebent els més febles, però, a diferència d’allò que ens ha ensenyat la història (que els petits rebien de la part dels poderosos, però amb la benedicció dels seus), ara fins i tot els seus els llencen als lleons i els giren l’esquena; sempre han tingut bec les oques, però abans nyequejaven perquè no les tractessin pitjor que als ànecs i ara volen que no sapiguem si són ocs o ànegues o una cosa que es fa dir aneguioqui i que cap de nosaltres sabríem si coure amb salsafins o alabar-ne els naps encara que hi hagi cols a l’olla.

Només vaig acceptar escriure per vestir els mots d’actors de circ: ara enfarinar-los la cara i pintar-los els llavis perquè diguessin quatre veritats en forma de bestiesa, després deixar-los fer cabrioles com quatre saltimbanquis qualssevol, més tard endolcir la il·lusió amb cotó fluix dolç o amb pomes ensucrades i, un cop abaixat el teló, mirar que la realitat ens continués essent prou suportable.