(ells)

Si les imatges no ens ajuden a pensar bé què passa aquests dies a Israel i Palestina, les categories que fem servir són una nosa similar. Els darrers dies m’he fet un fart de sentir testimonis de tota mena –polítics, víctimes, periodistes, intel·lectuals, militars, civils...– i un dels trets comuns de totes les seves intervencions és que feien anar frases conjugades a la tercera del plural i amb un subjecte elidit. Frases com ara “Ens estan...”; “Volen que...”; “Els hem de...”, i d’altres per l’estil. En totes elles, el subjecte o el complement principal de les frases era un ells que ni tan sols pronunciaven, de tant per descomptat que es donava. I així, tot el que aquests dies passa a la franja de Gaza, a Tel-Aviv, a Cisjordània o a Jerusalem passa a ser culpa d’ells. D’un ells o d’un altre ells, això tant hi fa, però és sempre culpa d’un ells, d’un ells fins i tot elidit, de tan evident que és d’ells la culpa.

I això, que podria semblar un detall menor, no en té res de menor. Que el subjecte principal aquests dies a Israel i als territoris palestins sigui un simple ells és un problema, i dels grossos. Perquè l’ells només es pot contraposar a un nosaltres i aquesta dicotomia entre nosaltres i els altres parla d’una frontera dura, rígida, inexpugnable. I la reforça. Perquè que el vosaltres no es pronunciï mai ens mostra la inexistència de diàleg i fins i tot la inexistència d’una discussió que es quedi en l’àmbit dialèctic perquè no, vosaltres i nosaltres no parlem ni discutim, tan sols ens odiem i ens ataquem. Perquè l’ells és una categoria voluntàriament àmplia i simplificadora, que posa al mateix sac terroristes, islamistes, simpatitzants de Hamas, habitants de Gaza, palestins, àrabs i més gent encara, d’una banda, i polítics d’extrema dreta, partidaris de consumar un genocidi, sionistes, israelians, jueus i molta més gent encara, de l’altra, de manera que transformem un mosaic complex en un enfrontament de dos bàndols on, en cadascun d’ells, una part la conforma el pitjor de cada casa. I finalment, perquè quan els altres són un simple ells o ni tan sols això, un ells elidit, que ni tan sols anomenem, el pas cap a la deshumanització, cap a veure’ls com a bèsties, com a rates, és, ara ja, molt petit. I, siguem sincers, qui sentiria pena per una rata de menys?