La mort, els morts

Aquesta setmana s’han complert 80 anys des de la darrera execució d’una pena capital a Andorra. Després de més de dos mesos abandonat al fons del calabós al soterrani de Casa de la Vall, el 18 d’octubre de 1943 van fer pujar Pere Areny pel gorg de les escales. A l’infern gèlid de la presó havia acceptat la culpa i havia rebut, potser per primer cop a la vida, la comprensió i la compassió de mossèn Lluís Pujol, que va confessar-lo i va preparar-lo per a la mort. Va sortir al carrer com un ressuscitat i va fer el camí fins a la plaça acomboiat pel capellà i un policia. Un nombrós contingent del sometent vigilava l’entrada de Sant Esteve per impedir que el reu prengués església. A la plaça va envoltar-lo una petita multitud. Tothom estava obligat a assistir a la lectura d’una sentència major. Convertit en l’eix d’un microcosmos muntanyenc, el president del tribunal, amb les seves ínfules de magistrat, sobresortia en el semicercle de batlles, notaris i consellers. Gambetos, tricornis i una tartera de caps emboinats i testes engominades. Algunes canalles, testimonis innocents del macabre espectacle, havien de rebre una clatellada alliçonadora al moment fatal. Dones amb vestits i pentinats moderns que contrasten amb les que no han tingut esma de treure’s el davantal. Els homes amb trajo i corbata es distingeixen dels pagesos i els primers comerciants. Però tots són iguals davant de la mort. Tots callen. I la veu cendrosa del notari que llegeix la sentència no aconsegueix trencar el tel de núvols grisos que s’arrapen a la cinglera del Carroi. Un silenci dens i compacte ofega la plaça. Després de dos minuts asfixiants en què ningú no demana clemència, les campanes de l’església es converteixen en voltors de bronze que senyoregen el cel d’Andorra. Toquen a morts. El poble acompanya Pere, encara viu, al seu propi enterrament. Aquesta va ser l’última pena de mort dictada a Andorra. Han passat 80 anys. Ara ens queda prou lluny per acceptar-ho i no repetir-ho. Eren temps de guerres en què el mal, la crueltat i les diferents formes de violència semblaven no tenir límit. Però avui, al món que ens envolta, el mal, la crueltat i les pitjors formes de violència, terrorista i institucionalitzada, continuen sense aturador. No hem après res.