Càncer

L’àvia Carmela va morir d’un mal lleig. Jo tenia cinc anyets. Feia dies que no em deixaven pujar a l’habitació on s’anava neulint perquè deien que no em volia veure. Jo sabia que m’enganyaven, i com que no em deixaven pujar, de baix l’escala estant, començava a cantar fluix fluixet: “Cu-cú, cantaba la rana...” i sentia dins el meu cor com ella cantava amb mi: “Cu-cú, pasó una señora...” De vegades, m’arraulia al costat dels rosers, sota la finestreta de la seva habitació, i mentre alguna llagrimota se’m gronxava als ullets, començava a sanglotar “Baixant de la font del Gat...”. Fins que un dia va deixar de contestar. La mare també va morir, però ja ho va fer de càncer, tot i que ningú, a banda de jo, que tinc el mal costum de dir les coses pel seu nom, no va dir mai la paraulota. Va morir tancada en una habitació d’hospital, freda, blanca, amb una nina trista i una planta mig pansida en una lleixa impol·luta, amb pudor de lleixiu i d’agafar-se-la amb paper de fumar. Feia poc de l’últim dia que vaig poder treure-la d’aquell catau i vam anar on va voler: al bar a fer un bíter sense alcohol (se’l va empassar d’un glop amb els ulls d’una nena que acaba de fer una entremaliadura). Els dies següents... veia peixos entrar i sortir per les parets, dormia i dormia i dormia i dormia... I res. A la Maria també li van diagnosticar un càncer, en ple juliol; no recordo a quina hora de la tarda, a una hora qualsevol. I ho vam encaixar com vam poder, i vam lluitar-hi amb les ungles i amb les dents, amb totes les medecines hagudes i per haver, amb insults a la perruca i cubates de Bacardí de fireta, i vam plorar tantes rialles com teníem i vam riure tantes llàgrimes com ens quedaven. I quan el món s’anava apagant, ens menjàvem l’esmorzar a mitges mentre, fent veure que la mort es despistava, fèiem plans fins... Fins que... Aquests dies, gràcies a una senyora doctora que es veu que és “experta” (no se sap ben bé en què) i que defensa que a Andorra no es faci una unitat de radioteràpia per problemes de calerons, penso molt en aquest mal que sempre ha sigut lleig. Si la tingués a davant suposo que li diria de tot menys maca. Des d’aquí, només li vull desitjar que no perdi ningú perquè algú li ha fet cas. I que ella mateixa no ho hagi de sofrir i preguntar-se, impotent, com és possible.