TINA

Us podria dir que, per tercera setmana consecutiva, no em queda més opció que parlar de la situació que es viu aquests dies al Pròxim Orient. Però no és cert. Ni el Diari m’obliga a referir-m’hi ni acostumo a comentar en aquestes columnes els grans temes de l’agenda informativa. Ho he fet simplement perquè he volgut –la situació a Israel i a Palestina és un d’aquells objectes que Lévi-Strauss diria que són bons à penser– i, sobretot, perquè he pogut triar. I sí, hi ha moltes situacions de la vida en què no tenim capacitat d’escollir entre opcions substancialment diferents –puc buscar-me una altra feina, però no puc deixar de treballar; puc estalviar una mica més cada mes, però no puc incrementar significativament els meus ingressos; etc.–, però n’hi ha d’altres que sí. Triar el tema d’una columna de diari és un d’ells. Cometre o no un genocidi n’és un altre.

Perquè sí, Hamas té tots els motius del món per sentir ràbia i odi cap al govern israelià i per sentir-se desesperat, però el que va fer el 7 d’octubre no era l’única alternativa que tenia. I sí, Israel té tots els arguments del seu costat per desitjar que atacs com el del 7 d’octubre no tornin a passar i per desitjar la desaparició de Hamas, però la seva reacció actual no és l’única alternativa possible. I, tanmateix, la clau de volta de tot plegat és fer-nos creure que sí que l’és. Que, què podem fer, si no és això? I aquí, el problema, el que ho complica tot, no és discutir sobre les respostes, sinó acceptar la pregunta, acceptar el marc que se’ns mira d’imposar i que ens diu que no hi ha alternatives. Perquè és un marc que no ens permet pensar –com les categories de què parlàvem la setmana passada i les imatges que esmentàvem ara en fa dues. Perquè si el punt de partida és que no hi ha alternatives, i acceptem aquest punt de partida, com a molt podrem discutir que no, que clar que no podem atacar la població civil tan sols perquè hi ha terroristes que s’hi barregen, però fent-ho, estarem validant implícitament tota la resta del marc, que la solució ha de ser armada, que la diplomàcia és impossible, que l’statu quo era just i acceptable i tantes altres coses. I no és així. No ha de ser així. Però només podrà deixar de ser així quan deixem de creure que només pot ser així, que no hi ha cap altra alternativa.