Reflexions sobre el 'tattoo'

Al llarg de la història, en diferents etapes i civilitzacions, la fe, l’art o el càstig han estat sovint les motivacions que han impulsat el recurs envers el tatuatge. De fet –i ja s’hi referia Charles Darwin, l’any 1871– “no era possible trobar cap gran país del món on llurs habitants no gravessin dibuixos sobre la pròpia pell”.

Una cosa és ben certa, però: els éssers humans es tatuen de fa més de 5.300 anys. Sembla que, amb aquesta praxi molts pobles hi barrejaven els vessants terapèutic i màgic. També es diu que així atreien l’amor i la protecció de la divinitat davant d’accidents o alteracions. A l’Índia, se’n servien per foragitar els mals esperits.

Una altra cultura –com la xinesa del segle II aC– et tatuava la paraula lladre a la cara si havies robat. Un estigma que t’acompanyava fins a la mort... Molts segles després, als camps de concentració/extermini, els abominables nazis tatuarien números als braços dels presoners, per a deshumanitzar-los.

A l’edat mitjana, fou normal el tatuatge corporatiu, d’acord amb la funció desenvolupada pels membres dels gremis. En àmbit religiós, els croats es tatuaven una creu: segons l’Església, suplia la sepultura cristiana si mories en una batalla. Més enllà, tenir el cos ple de tatuatges t’obria les portes del circ ambulant. Ben curiós!

Actualment, ja no es considera quelcom vinculat a grups primitius o marginals. Famosos com l’exfutbolista David Beckham, l’actriu Angelina Jolie o la cantant Rosalia ho interpreten com a signe d’identitat o moda. Es pretén prioritzar l’autoexhibició, per pur esnobisme.

Tatuar-se no és obligatori..., tot i que ho sembla. Ho fan joves i grans, embrutant-se llastimosament la pell. Normalment, al meu entendre, de bon gust n’hi ha ben poc. Podria entendre un detallet, una figureta prou discreta, les inicials dels fills o el signe zodiacal, com a molt. Però arribo a punts en què m’indignen i em poden arribar a fer fàstic. Als vestidors d’un gimnàs o club esportiu, per exemple, confesso que algun dia voldria ésser gairebé cec. A banda que el cost de fer-se’ls esparvera.

Tothom és lliure de fer amb el seu cos el que vulgui. Tanmateix, que no se’m negui que la societat actual demostra un declivi acollonant. Qui no ens diu que això ens portarà, en un moment o altre, al fet que les autoritats ens obliguin a tatuar-nos on vulguem el número del nostre DNI? Si arribés el cas, els engegaria a dida.