1

Imatges, categories i quantitat d’alternatives. Durant les darreres setmanes hem dedicat aquestes línies compartides a fixar-nos en tres elements determinants per explicar com funciona el món i hem mirat d’exemplificar-ho aplicant-ho a la situació a Israel i a Palestina. En funció de les imatges que circulin (i la tria no serà gratuïta) i que acabem veient, de les fronteres que establim entre qui són els uns i qui són els altres (i els criteris, de nou, no seran neutrals) i de la quantitat d’alternatives de resolució que considerem (sempre menys de les possibles), el conflicte, la història i l’esperança de vida de les persones serà una o serà una altra; l’horror s’acabarà abans o es perllongarà; hi haurà alguna opció per recosir ferides o plantarem llavors per a noves fases del conflicte a curt, a mitjà i a llarg termini; la filla del teu veí estarà viva o estarà morta... Hi ha més factors que hi intervenen, però aquests tres, que acostumen a passar desapercebuts, em semblen fonamentals. I n’afegiré un quart a la llista i amb això tancarem aquesta sèrie: la dependència que tenim en moments clau de les nostres vides de la voluntat d’una sola persona.

Aquest quart factor el tenim força més present, però també és cert que en els darrers temps el discurs de l’antipolítica ha posat tant l’accent a criticar tots els representants públics (la classe política, els polítics, la casta, etc.) que ens hem oblidat una mica de com, en moltes decisions que afecten la vida de milions de persones, la cosa acaba depenent d’una de sola. No és així en temps ordinaris, en què existeixen mecanismes de control. Però en temps bèl·lics sí que passa. I totes les apel·lacions a la unitat nacional, a l’ara no és moment de discrepar, acaben atorgant un poder indiscutible a un sol individu, un governant que en aquestes circumstàncies és empès a ser una mena de semideu i que, malalt d’un hibris irrefrenable, venerat i no discutit pel seu cercle més proper, decidirà malament en la major part dels casos pel simple fet que entre tots haurem acceptat que decideixi sol, perquè decidirà pensant en allò que creu que més ens agradarà i no en allò que és just, perquè li importarà massa el que pensin d’ell, no ser un fluix, no haver-se rendit, i perquè la moderació no escau a un semideu. I, també per això, som on som.