Un regal per a tu

Em sembla que no he posat mai els peus a Badalona, però vaig passar molts anys xalant com una boja amb aquells partits entre la Penya de Villacampa, Jofresa, Margall... i el Barça d’en Chicho, l’Epi, el Lagarto..., i de ben petita ja servia l’Anís del Mono (“Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento”) als clients de casa i reia quan, en arribar Nadal, amb un estri qualsevol, l’àvia en gratava l’ampolla i cantava l’“Ande, ande, la Marimorena” mentre jo l’acompanyava amb una pandereta de joguina. Badalona, per a mi, era això: ben poca cosa. Però la vida va com va i fa uns anyets (no gaires, ben cert), en una olla de grills que fins fa poc es deia Twitter i que ara no sé si es diu Ics o Xeix o Incògnita o Empat o aneu a saber com (repebrots, és que m’ho foten difícil!), vaig conèixer la Carme. A Badalona, ella hi va néixer i hi ha portat faixa, hi ha viscut i hi ha treballat, en coneix els voltants i els racons, hi recorda els avantpassats i hi conviu amb la família, hi enyora en Francesc i hi vetlla pels descendents (pels hereus, no, que sona a gente bien, hahaha). La Carme mira el mar amb els meus ulls i jo li torno el favor veient aquestes muntanyes amb els seus; cada matí ens diem “bon dia” i, amb quatre mots del tot intranscendents sobre el nostre pa de cada dia, assaborim una presa de xocolata negra, una copa de xampany brut ben fresc i l’olor d’una rosa. La meva amiga Carme m’ha ensenyat a parlar badaloní: els nadons usen zigazalets i van ben nets quan els canvien els titins; els vailets sempre van exmoixinats, potser perquè els han tocat de ple a la boca amb un tirapells; hi ha qui té algun micaquer plantat al badiu, qui es deleix pels tornemis i qui pren el cafè amb sense sucre. I m’ha assegurat que, si a Andorra puc anar amb clípol i a l’Empordà amb sarfa, ella s’ha fet tips d’anar amb tusa. L’any passat jo duia una bona calipàndria i quasi em vaig descuidar de felicitar-li l’aniversari el 12 de novembre. Tot i així, en celebrar-lo, per acompanyar els musclos i l’arròs (“en Josep hi té la mà trencada; és molt bon cuiner”), va prendre cava i va brindar a la meva salut. Enguany no vull oblidar-me’n i per això la felicito a l’avançada: per molts anys, amiga Carme. Posats a demanar, per 89 més!