'Loading' 80%

Ja hi som. Si heu seguit mínimament l’evolució de l’extrema dreta a Europa al llarg de les darreres dècades, segurament us haureu adonat que no sempre han seguit la mateixa estratègia. Durant un temps, conscients que eren una opció inassumible per a una Europa que acabava de viure de primera mà com se les gastava l’extrema dreta quan tocava el poder, simplement van hibernar: alguns deixant de banda tota activitat política, d’altres acceptant la marginalitat dels partits que no arribaven ni a un 0,5% dels vots i la major part integrant-se i provant la vida de dreta moderada dins de partits conservadors o neoliberals. A mesura que el record del feixisme començava a difuminar-se i que l’agenda política progressista començava a encendre els ànims de les dretes, van assajar dues noves estratègies. La primera, la d’anar influint des de dins la dreta democràtica, ancorant-la sempre una miqueta més a la dreta. La segona, la de construir nous moviments, sense filiació directa amb el feixisme, però amb un ideari d’extrema dreta i un populisme antiimmigració que no els oferia cap esperança de guanyar a les urnes, però que restava vots als partits conservadors, als socialdemòcrates i als comunistes, que, per no perdre aquests vots, van assumir una part més o menys important d’aquests discursos, de manera que l’extrema dreta no guanyava a les urnes, però les seves idees començaven a recuperar-se. Després, van veure que la victòria a les urnes va deixar de ser impossible i va passar a ser una opció, remota però possible, i l’estratègia va anar aleshores en dues direccions. Alguns es van concentrar a negar que fossin extrema dreta, defugint l’etiqueta, mostrant-se com a realistes, com a sensats, com a més autèntics que els polítics que els amaguen la veritat. D’altres, en canvi, no van defugir l’etiqueta, però sí la idea que fossin perillosos: eren extrema dreta, sí, i eren la millor opció per governar països en ruïna. I ara ja som al cap del carrer. Segons una de les enquestes més interessants que investiguen el fenomen, a França la meitat de la població identifica correctament que els partits d’extrema dreta són d’extrema dreta i, alhora, i aquest alhora és la clau, una part molt important considera que l’extrema dreta no és perillosa per a la democràcia. Ja hi som.