NIMBYgració

Hi ha un acrònim que fa temps que va fer fortuna per referir-se als equipaments públics que, tot i ser necessaris, no els volem a prop de casa. D’aquest fenomen en diem NIMBY, que ve d’un Not In My Back Yard, que en català podríem traduir com a ‘no al costat de casa (meva)’. Necessitem presons, potser sí, però no a prop d’on visc. Fàbriques, centrals nuclears, centres de desintoxicació, serveis d’urgències dels hospitals, aeroports, sí, posi-me’n dos, però no a la vora, faci el favor. La cosa, de fet, no té res d’estrany: volem els beneficis de tot sense assumir-ne els costos. Volem els millors metges, professors i carreteres, però no volem pagar impostos. Volem l’última tecnologia, circular amb el nostre cotxe, fer escapades de cap de setmana, però no entenem les restriccions d’aigua. El súmmum d’aquesta actitud tan pueril de nens malcriats que tots practiquem d’una manera o d’una altra el trobem, però, amb la nostra relació amb la immigració. Hem construït sistemes socioeconòmics absolutament dependents de l’existència d’una immigració de mà d’obra barata, sense la qual cap economia europea no aguantaria dreta ni cinc minuts, però fem de la immigració el nostre enemic públic número u, donant el màxim suport electoral (el darrer exemple, dimarts, als Països Baixos) als qui diuen que la combatran. Impulsem cada cop més (amb camuflatges diversos i subtils) espais de diferenciació social, mecanismes per fer que els nostres fills i els seus no es barregin, per no coincidir amb ells a la sala d’espera del metge, per no trobar-nos-els a la cua del supermercat, però després ens queixem dels efectes d’aquesta diferenciació, de la manca d’integració, del fet que vagin a la seva. És evident que les migracions suposen reptes per a les societats d’acollida en molts sentits (igual que també generen forts impactes per a les societats de sortida i igual que generaria impactes per a les nostres societats multiplicar per tres les taxes de natalitat) i negar-ho seria estúpid. Alimentar, però, els discursos simplistes de nosaltres i els altres i de bons i dolents, és pa (electoralista) per avui i gana (en la convivència) per a demà. Parlem de costos, d’acord, però també de beneficis i analitzem què hem fet malament des d’aquí. I repensem-nos. Odiar molt fort s’ha demostrat que no funciona.