'Spoilers'

En l’era de l’spoiler-sacrilegi i del temps limitat, no s’estila gaire ni rellegir llibres ni tampoc mirar pel·lis de les quals ja en sabem el final. Quan m’hi he trobat, però, m’ho he acabat passant pipa. Un cop deixes de banda el desenllaç, l’atenció se’n va cap a la trama, et fixes –amb l’avantatge de saber com s’acaba– com se’ls veu el llautó des del primer moment, com de bé t’enganyen o en foteses per l’estil i acabes gaudint tant o més de l’espectacle que si l’únic que t’interessés fos esbrinar qui és l’assassí.

Aquestes darreres setmanes, la feina m’ha metamorfosat en una rata d’hemeroteca i em passo els dies i les hores consultant revistes i diaris de dècades passades. L’objectiu principal és buscar dades molt concretes, però no puc –ni ho pretenc– evitar fixar-me en les narratives. Vistos des de com a mínim tres dècades després (i coneixent, doncs, el final de la pel·li), les posicions maximalistes, els retrets, les ironies, les declaracions i les contradeclaracions dels nostres patricis del passat em fan somriure gairebé cada vegada. Perquè allò que van dir que seria impossible de fer es va acabar tirant endavant de manera extraordinàriament senzilla, perquè allò altre que en poques setmanes s’havia de licitar no va sortir mai més del calaix o perquè aquelles aliances impossibles es van tancar setmanes, mesos o anys més tard amb tota normalitat i s’han estat estirant durant anys i dècades. Vist des del futur, el passat és molt menys emocionant. És apassionant, no em malinterpreteu, però molt poques de les coses que ens semblen una qüestió de vida o mort acaben sent tan transcendents. Algunes figures que un dia semblaven indestructibles cauen ràpidament en l’oblit, d’altres que passaven per allà acaben perpetuant-se i deixant un llegat i tot això i allò i també el contrari.

Com que a més de l’era de l’spoiler-sacrilegi també som a l’era de la interacció immediata, de vegades em sorprenc cridant a les pàgines dels diaris que ho deixin córrer, que aquella picabaralla és fútil, que ni 40 anys després ni tan sols dos mesos després li interessarà a ningú, que no hi gastin energies. Però diria que no em senten. I llavors paro l’orella, no fos cas que una rata d’hemeroteca del futur ens estigués cridant exactament el mateix des d’una pantalla.