¿Qué pasa, güey?

Escola de parròquies altes. Posem que sigui Canillo o Ordino. Al pati les canalles corren, juguen, es diverteixen, a vegades s’enfaden i les mestres han de posar-hi pau. Les reconciliacions forçades per les tutores es fan de cor i tots tan amics. A les classes hi ha els alumnes de la parròquia, però també els fills dels temporers. No són pocs els que venen tota la família a fer la temporada. I els Felipes, MaríaVirginias, Delfinas i JuanMarcos arriben a casa nostra després d’haver fet el curs sencer a Xile o l’Argentina. Quan haurien de fer les seves vacances d’estiu, au, fes les maletes, agafa l’avió, canvia de continent i d’hemisferi, instal·la’t al Tarter o Llorts i torna a començar el curs en una escola on parlen català i a les acaballes del primer trimestre. Són invisibles per a la societat, però a mi em semblen veritables herois. I imagino que quan tornen als seus països continuen en la roda, perquè allà el curs escolar ja està en marxa quan ells arriben. Pobra canalla, no deuen saber ni per quin curs passen. Per sort els infants són molt més flexibles i adaptables que la majoria d’adults i aviat es fan amb la resta de companys. Però en aquestes edats tendres l’adaptació va en els dos sentits i els companys locals, ara, quan parlen o xampurregen castellà (això sí, barrejat amb catalanismes i andorranismes de parròquia alta) ho fan amb accent argentí. A classe les mestres els fan rectificar i els aprenen la llengua nostra, però el pati està per esbargir-se i moltes canalles es passen al xilè o l’argentí. Fan gràcia. Fins que divendres a la tarda, a la sortida d’escola, els pares del Roc demanen explicacions a la mestra. Ells són de cal Fixathibé (imaginem una casa pairal de Ransol o la Cortinada) i a casa tots parlen català, però ahir el plançó a l’hora de sopar li va demanar al seu germà “¿Qué pasa, güey?”. D’on ho ha tret, això? La mestra envermelleix. Ara com fa entendre a la mare que a classe hi ha tres argentins, dos xilens i un mexicà, i que als nens tot se’ls empega, des d’un refredat fins a l’accent? Per sort, l’anècdota queda en no res, en part perquè molts dels arribats fan una immigració responsable i aprenen català. Els meus amics argentins d’Andorra, el Martín i el Facu, ja parlen un català correctíssim.