Es veu que va anar així

Als qui vam ser nens a la dècada dels vuitanta, el nazisme ens queia molt lluny i molt a prop alhora. Ara que tinc 41 anys, se’m fa estranyíssim que l’Alemanya nazi o la Itàlia feixista –tan llunyanes que semblaven gairebé mítiques, de ficció– haguessin existit tan sols 37 anys abans que jo naixés i que, per tant, el meu jo nounat es porti menys temps amb Hitler i amb Mussolini que amb el meu jo actual. Entenc perfectament que davant d’una experiència col·lectiva tan bèstia, l’única manera de sobreposar-s’hi era passant pàgina de manera radical, fent un gran silenci col·lectiu i transformant el tema en anatema. Quan era adolescent, la possibilitat que una era així reviscolés, simplement no era una possibilitat. Simplement perquè no era racional, perquè no ho podia entendre. És cert que Hannah Arendt ja feia dies que ens havia explicat una part de la resposta, però ves, vaig trigar una mica a llegir Hannah Arendt i, per tant, no entenia com podia passar, com un genocidi era simplement possible. Ara que ha passat més temps i que, per tant, són poquíssimes les persones que van viure aquell horror directament, l’horror ja no només sembla mític sinó que ho és per a molts, que el neguen o el minimitzen. Ho hem superat. I des del moment que l’hem superat, l’hem tornat a fer possible. Ara fa dies que no només entenc com va ser possible sinó que em sembla facilíssim que ho fos i que ho torni a ser. Perquè no són processos macro, són coses molt petites les que actuen. Són els versos aquells del Niemöller de la gent que calla perquè no va exactament amb ells i som nosaltres cada cop que mirem cap a una altra banda perquè no va amb nosaltres, perquè és més còmode o perquè futbol i Netflix. Són els vots als partits d’extrema dreta i la seva acceptació acrítica. Són les idees de l’extrema dreta validades i adoptades pels partits que se suposa que no són d’extrema dreta. I és aquest o estàs amb mi o estàs contra mi que tant ens espanta i tant poder té. I és aquest nou genocidi, sostingut en fal·làcies, en manipulacions, en amenaces, en oblits i en silencis còmplices. Ara no podem dir que no sabíem com va ser possible i no podem dubtar que tornarà a passar, només cal llegir la premsa cada dia. Es veu que la cosa anava així. Es veu que era possible. Es veu que és així de fàcil.