Persona amb discapacitat

Des que l’ONU establí l’any 1950 el Dia mundial dels Drets de l’Home, recordant així que l’any 1948 la seva Assemblea General n’havia adoptat la Declaració Universal, cada dia de l’any s’escau una jornada mundial dedicada a un tema especial i singular. Són els dies internacionals reconeguts per commemorar un fet o lluitar contra un problema. Dies de sensibilització, reconeguts oficialment per l’ONU.

El 3 de desembre passat fou el Dia internacional de les persones amb discapacitat. S’establí l’any 1992 per promoure’n i garantir-ne els drets i el benestar, per millorar-ne la qualitat de vida. Fou un encert. És un recordatori. Un fer-nos veure i recordar que la majoria de nosaltres amb capacitat -molt hi hauria a dir amb aquest mot- vivim i convivim amb discapacitats. Potser un record efímer, degut a la hiperconnectivitat global i la vida en l’instant, propis dels nostres dies. Però hi ha una major sensibilitat en la societat. S’avança a reclamar l’atenció i l’interès sobre les persones amb discapacitat. Un exemple. Hem modificat el llenguatge. Hem passat del subnormal, disminuït o mongòlic –com es deia fa 40 anys– a persones amb discapacitat, amb capacitats diverses o amb diversitat funcional. Les paraules fan la cosa. Sens dubte. Mireu, si no, la polèmica i polseguera que ha aixecat a Catalunya, fa uns dies, el mot tarat, per definir en sentit figurat aquell que pateix un trastorn mental, que la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans ha incorporat al Diccionari de la Llengua Catalana.

A Andorra hem recordat el dia. Entre altres, la Federació Andorrana d’Associacions de Persones amb Discapacitat i la Sindicatura del Consell General van organitzar una interessant i curiosa conferència. L’associació Amida havia celebrat el seu 34è aniversari i segueix reclamant la llei d’accessibilitat. Des del Govern es va empenyent el projecte de la xarxa d’empreses inclusives. L’escola de Meritxell, ara Fundació, amb el projecte d’accessibilitat cognitiva. David Aguilar, Hand Solo, reivindicant la inclusió a l’oficina de l’ONU a Ginebra...

La discapacitat. Fem camí en la necessitat d’elegir entre allò que és urgent, allò que és necessari i allò que és possible.