Identitat

Durant la campanya electoral hem pogut sentir com tots els partits polítics defensen el control de la construcció. Una construcció que s’ha descontrolat incomprensiblement, desapareixent entorns naturals únics, i aconseguint que el model de país cada cop sigui més insostenible. La qüestió és com no s’ha pogut evitar, o com no s’ha actuat amb antelació per evitar certes construccions que generen un impacte difícil d’assumir. Perquè el fet de vendre el territori als inversors estrangers és la pitjor forma de perdre la sobirania d’un país, i la nostra pròpia identitat. Ja que quan perds la teva identitat es converteix en un fet irreversible. L’any 2018, durant la presentació de la marca Andorra, que tenia com a objectiu dur a terme la nova estratègia de promoció del Principat, es va fer un estudi en el qual entre els punts febles que es van destacar hi havia la pèrdua de la identitat. L’anàlisi del 2018, finalment, ressaltava que hi havia una manca de planificació estratègica, política, econòmica i social, amb un urbanisme descontrolat i inseguretat jurídica i fiscal, aspectes que considerava que calia resoldre. I seguim en el bucle de les anàlisis, allò que es diu la paràlisi per l’anàlisi. Ens passem el dia analitzant, però no s’avança en aquells canvis estructurals necessaris, que cada cop que analitzem surten amb més força. I es continua amb un urbanisme descontrolat, que no resol els problemes d’habitatge de la població, que fa desaparèixer patrimoni natural, i que alhora no gaudim de construccions integrades a entorns de muntanya. Per aquest motiu penso que és urgent tornar a replantejar la integració de la construcció en l’entorn, retornar als materials típics de les muntanyes, la pedra i la fusta, sense renunciar a l’eficiència energètica. La Llei d’impuls de la transició energètica i del canvi climàtic, reglamentàriament deu establir uns materials que són més eficients, però cal no perdre de vista la necessitat d’un creixement sostenible però també integrat. Ara ens trobem amb edificis que són realment lluny del concepte integració amb l’entorn, amb materials poc adequats, inclús de mal gust. Crec que hi ha la necessitat de fer, no només un replantejament del model de creixement, sinó alhora de com construïm i de lluitar per retornar a construccions més integrades amb el nostre entorn.