Llufes entre Nadal i Any Nou

Escric el dia de Nadal, un dels pocs dies de l’any que no surto de casa. Potser perquè no fa fred (aquells caramells d’anys, ha!), ni sona la simbomba (l’àvia n’era una tocadora excepcional), ni els homes joves canten; potser perquè ja no hi ha carro dels apis i a casa, a la cuina, ja no s’enllesteix res perquè anem farts tot l’any i passem amb qualsevol cosa: un tàrtar de tonyina roja o un carpaccio de gambes de Palamós, un rap amb salsa de ceps o una espatlla de xai, un bisbalenc o un rus, uns bombons i un xampany glaçat... Això sí: sobretot que no sigui escudella (ja en mengem tot l’any un cop a la setmana) i que sigui comprat en algun restaurant (que, per estar-me hores a la cuina, ja m’estic davant l’ordinador, que em plau més i em proporciona un sou). Asseguda a taula, però, no oblido els pobres (tan pobra com soc!) i el Nen Jesús ni em mira perquè, si ho fes, em recordaria que llegireu això pels Sants Innocents i em faria memòria de totes les llufes que m’han penjat a la vida.

No sé on vaig néixer i, com deia la meva mare putativa (feu incidència en el “tiva”) i us he explicat alguna vegada, em van trobar plorant com si no hi hagués demà sota una col a l’horta de l’Hospital (ara tot són cases) un divendres de mercat de ple agost (deien que m’hi havia deixat una gitana, Rosario la Cava, que per l’amor d’un paio va fugir de Granada). Sé, això sí, que a l’home que em va recollir (un tal Carol, parent del rei Carol de Romania i del papa Carol Wojtyla, i potser de “Carlemany mon pare” i tot) el van ferir al genoll d’un tret a la batalla de l’Ebre (molt poc després d’haver nascut, però tenint en compte que ja anava a buscar la llet quan tenia tres mesos, no és d’estranyar que lluités fusell en mà abans de complir l’any). Amb aquests precedents, no els va costar gens vendre’m que les magdalenes ploraven, que quan Judes era fadrí sa mare encara festejava, que en temps d’una senyora que es deia Maria Castanya tothom tenia picor i les granotes criaven pèl, i que mig Catalunya era Espanya i l’altra mitja França, entre altres mil bajanades.

D’aquí a quatre dies canviarem d’any i us podria enganyar amb allò de l’Any Nou, vida nova, però sabeu de sobres que tots els refranys són mentida, fins i tot aquest. Bon 2024!