Normalitat

Anava a començar la columna indignant-me pel fet que a Andorra tinguem tants governants que siguin obertament culers, per com són d’irresponsables per trencar la tradicional neutralitat andorrana i pels problemes que ens poden generar amb empresaris o governants madridistes, per exemple, però ja veia a venir que no s’apreciaria la ironia i que a alguns la comparació no us funcionaria i em diríeu que no és això, home, que les simpaties polítiques d’un dels nous cònsols menors són molt més greus. Per tant, estirem una altra veta, busquem casos més comparables. Primer, fora de casa. Per poc que seguiu la política internacional us en vindran molts al cap, de polítics d’un partit x que donen suport a causes i a partits d’altres llocs del món. Primers ministres socialdemòcrates donant suport a socialdemòcrates que es presenten a les eleccions de tres països més enllà i que s’enfronten al president conservador, que seu al costat del primer ministre socialdemòcrata a les reunions del Consell Europeu. I no passa res. O polítics d’un altre país que es posicionen clarament contra accions d’un altre govern que ha iniciat una guerra o ha gestionat fatal una catàstrofe ecològica. Ah, espereu, que tampoc és això, que els exemples només serveixen si tenen a veure amb la Catalunya actual. Entesos. Doncs de polítics actuals en actiu de fora de Catalunya que hagin donat obertament suport a l’independentisme català n’hi ha diversos exemples a Espanya, a Europa i al món. I no va passar res tampoc. Ah, no, calla, perdoneu, que els exemples han d’incloure andorrans, que sempre han estat neutrals. Tan neutrals com quan vam sancionar Rússia o quan els partits amb afiliació internacional desitgen bona sort als partits de la seva família política. Que tampoc és això, direu, que el que hem de ser neutrals és sobretot amb els veïns, amb els seus processos de política interna. Entesos. Neutrals, suposo, com els cabalers andorrans que quan havien d’emigrar s’implicaven tot sovint amb lluites polítiques espanyoles, n’escrivien a bastament, se n’impregnaven i després reclamaven aquí el sufragi masculí que els acabarien atorgant... Però res, que segur que tampoc és això. Que no sigui, però, que el que molesti no sigui el fet sinó només el qui i l’amb qui específic d’aquest cas. Ens mereixem polèmiques millors...