Aigua, us demanem

Quarts de vuit del vespre del primer dia de l’any i ja trenco el primer propòsit que m’havia fet per a aquest 2024. No sé si us passa a vosaltres, però, com a bona nena i complidora de tots els preceptes i les ensenyances dels grans, sempre ho deixo tot per a última hora, ben cofoia de complir aquell manament tan nostrat del no facis avui el que puguis fer demà. I aquest pic em trobo que ja hauria d’haver donat la carta als Reis, que estic vorejant els 39 graus de febre, que tremolo com un xiprer sacsejat per una tramuntanada d’anar-hi anant i que l’he d’escriure si us plau per força, no fos cas que per culpa meva la màgia se n’anés a fer punyetes, que a alguna mare li faltés una bona botifarra o que algun padrí no tingués cap got de vi per fer baixar un altre any. Per tant, i esperant que els Reis siguin tan benèvols com vosaltres, estimats lectors, m’hi poso.

“Benvolguts Reis d’Orient,

Què us he de dir que no sapigueu sobre la bondat que hem fet tots plegats: res, ni mica ni gota ni llei ni una mica miqueta. No és que no puguem fer-ne, no; és que ni ho provem. Però, vaja, sou tan condescendents que no ens ho tindreu en compte, ja ho sé. Vejam, comencem pel començament i anem per feina. En primer lloc, i com sempre, un regal per a cada criatura (només un perquè no s’hi valen excepcions i, si en porteu vint per a una de sola, n’hi haurà dinou que es quedaran sense), i aquell món just i en pau (i en Pere i en Berenguera) que fa tants segles que ens fa falta, i una mica d’aquella il·lusió perduda, que aviat no ens quedarà ni això. A banda d’aquest parell de foteses, aquest any només us demano pluja, perquè, tot i que Déu sap com ens fa falta i que l’hi hem demanat fins i tot de genolls i de genollons (collia, collia), només ens envia vent i sol i cada vegada tenim el món més deshidratat, la terra esquerdada, les rieres eixutes, els rius entrats de mare, els embassaments buits, l’ànima polsosa, la pell clivellada i cada cop patim més perquè si no plou no tindrem vi i no sabrem com passar les penes, malgrat les punyalades. Per a mi, què voleu que us digui; com sempre, us ho poso ben fàcil: ho vull tot, tot i tot, i, si no és possible, no cal que em deixeu res, que, com us deia l’any passat, d’això, ja en vaig farta. Gràcies. Un petó per a cadascun. Me’n torno al llit.”