2024

Cada nou any és una promesa. Incomplerta –en la major part dels casos–, però una esperançada declaració d’intencions, al capdavall. De com podrien ser les coses, de com voldríem que fossin.

Més enllà del desig compartit de bons auguris i la llista d’hàbits a millorar i vicis a erradicar, ens trobem de nou a l’inici d’una roda que cada dia gira més de pressa.

Sense gaire temps per pair el que ens passa, el que passa, el que passa de llarg. Sempre endavant, sense avançar gaire, però. És el que tenen els ratolins.

Potser no es tracta tant de trobar parèntesis on sobreviure, sinó d’anar esponjant uns dies –prou atapeïts– per respirar, per créixer, per mirar d’anar una mica més enllà de les expectatives alienes, de les obligacions i de les autoimposicions. Per viure, per aprendre a viure. Per pensar, per ser, per observar. Sense més ambicions que aquestes.

Potser aquest no deixa de ser un més dels propòsits anuals incomplerts. El de trobar sentit al que fas –Maslow a segons quines altures del dia juga aquestes males passades.

Mentrestant, la vida passa. L’hivern no ha acabat d’arribar –malgrat que diuen que no n’ha quedat mai cap per caure– i la neu va fent la viu-viu, jugant al gat i a la rata amb el canvi climàtic.

I els dies passen, i tal dia com avui –almenys un cop l’any– mirarem de fer recompte d’errors i d’encerts amb vocació d’esmena. Perquè, això sí, les bones intencions són gratis i irreductibles.

Nous comuns a les portes, i vells neguits al carrer. Nous al·licients en el dia a dia, mentre els nens es fan grans, i nosaltres, petits.

Molts ànims per al 2024 i bon any nou a tothom.