Assetja un youtuber

Per si no sabeu de què va la història, aquest 2024 ens ha portat una anècdota digna de tractat de psiquiatria: un usuari de X, la xarxa social abans coneguda com a Twitter, va dedicar un any de la seva vida a verificar dia per dia, i registrar a un Excel curosament pintat de groc i blanc, on era TheGrefg, el popular youtuber resident al nostre país. Tot per arribar a la conclusió que complia rigorosament la legislació per no haver de tributar a Espanya, però, com que un any d’assetjament no pot llençar-se al riu, així com així, aquest home no va dubtar a publicar l’Excel a la xarxa, segurament esperant un reconeixement tuitaire al seu esforç i al seu esperit delator...

Internet, en especial les xarxes socials i més específicament Twitter, ha donat espai a l’aparició d’una fauna molt particular, amb la principal característica de presumir d’una infame barreja d’enveja, ressentiment i ignorància, còctel explosiu, quan a més a més hi ha quatre fans que aplaudeixen les gracietes. En aquest cas, el que en bon castellà es diu un donnadie, obsessionat i carregat d’odi, s’ha pres la llibertat i la feinada de fer un seguiment d’on dormia una figura pública, motivat per alguna mena de deure patriòtic; Mark Chapman també va estar un temps estudiant quan entrava i sortia John Lennon de l’apartament Dakota de Nova York, però en comptes de tenir un mòbil i piular portava una 38 i un exemplar d’un llibre del Salinger.

Més enllà de la delirant tasca de fer de stalker durant un any d’una persona que no es coneix de res, però que clarament detesta, em pregunto que hauria passat si en comptes de ser un home hetero com TheGrefg el subjecte a perseguir durant un any fos una dona o un gai: sospito que els titulars bullirien d’indignació demanant el cap o la mort civil del perseguidor. Però també em pregunto, vist com s’estan escalfant els ànims del públic contra els youtubers residents, que segons amb qui parlis semblen ser els culpables de la carestia de la vida a Andorra, què passaria si comencéssim a tenir “viejas del visillo” a casa nostra, que començaran a controlar-los per Instagram, Twitter, TikTok o la xarxa que sigui, o pel carrer.

Temps difícils per viure en societats que ja han normalitzat la justícia popular i la cancel·lació. Aquesta no era la promesa primigènia de la internet social.