El Ninou

Que lluny són –i a la vegada propers– els dies de Cap d’Any en què, de petits, anàvem per les cases a felicitar i a demanar el ninou! Una galeta, uns confits, una peça de 10 cèntims per l’any nou. Tots feliços i contents, no en sabíem més. Després la vida m’anà ensenyant el temps i, amb retalls de records, crec que l’he après. Un any més, un altre i sempre nous... “Los años son escobas que nos van barriendo hacia la fosa”, deien a Salamanca els meus amics i companys com a ninou. Any nou, escombra nova, era el missatge. Alguns filòsofs hi van dedicar tota la vida per explicar-ho. Ser i temps. Som fets de temps i el temps és com la mula: no recula, deia mon pare. El temps, però, és també viscut i celebrat a través del cicle de les festes amb un ritme periòdic en la nostra vida comunitària. Periòdic, sí, mes ja no pausat. Amb el Cap d’Any i Reis acabem aquesta seqüència festiva. Per fi, gosaria dir.

Per Cap d’Any la consciència del temps ens la duen dotze campanades, dotze grans de raïm i totes les televisions que lluiten per guanyar i retenir l’audiència. Enguany, en aquesta cursa, es veu que les presentadores havien d’ensenyar el pàncrees! I, després, música fins a la matinada. M’interessà la Nochentera de Vicco amb el seu viatge a la “movida” dels anys 80: “Sábado noche, 1980 / tengo bebida fria en la nevera / luces de neón por toda la escalera / toque de glitter, chupito de absenta /... Noche ochentera toa la noche entera...”.

I, dotze hores més tard, més música. Ara el mediàtic i global Concert de Cap d’Any des del Musikverein de Viena. Des que vaig a dormir aviat, fa anys que l’escolto. Mai he acabat d’entendre del tot el marc d’aquesta nostàlgia imperial amb músiques del segle XIX, però ens uneix en un llegat cultural comú. El recordatori, potser, d’una Europa que mai no va ser, com escriu Sergio del Molino. En tot cas, feliços i contents escoltant valsos, polques i marxes de la família Strauss. A la tarda, a Ordino –el nostre remei de Viena– a gaudir Els colors de Strauss, els del fill Johann, amb l’ONCA i la batuta d’Albert Gumí, líric, simpàtic i pedagògic. Comunicació directa entre públic i orquestra. La millor manera de començar l’any. El millor Ninou de tots!

Per molts anys!