Roba estesa

Tornant a casa havent dinat he trobat en Joan, que m’ha preguntat per la salut de l’escalfador nou que em va instal·lar fa dues setmanes i, amb aquella sornegueria volguda i buscada, m’ha demanat si ja escaldava pollastres tot sol. Aleshores, tots dos hem recordat la nostra infantesa, quan, en matar la gallina vella per al caldo o el pollastre per al rostit de diumenge, la mare o la padrina escaldaven l’animal per plomar-lo; quan triàvem fesols i llenties, escorxàvem conills, apallissàvem pops, rentàvem cargols i anguiles amb litres d’aigua barrejada amb vinagre, acumulàvem mocs a les butxaques i a les mànigues de les camises, les nenes sang a les calces i els vailets restes de semen als calçotets... I aquella pudor que feia tot plegat! Pudor de pesta pixona i de col bullida, de resclosit i de comuna plena, de raig de vi al pelat dels genolls i d’aigua del Carme barrejada amb vòmits... Sort en teníem del sabó Lagarto i del sabó d’olor, del sidral de llimona, de la xeringuilla del jardí de la veïna, del sofregit de l’arròs del diumenge, dels caramels d’eucaliptus i de les pólvores de talc...

Tots aquests records han dut en Joan a fer-me partícip de la seva darrera il·lusió: “Saps? Fa una setmana que soc padrí!”. Li he preguntat si de mascle o femella (tot simulant aquella cara dels vells d’abans, com si tenir un hereu equivalgués a treure la grossa i tenir una pubilla fos haver trepitjat merda) i, tot content, m’ha dit: “D’una nena!”. “Que bé”, li soc contestat. I hi he afegit: “Ja tinc casadora per un dels bordalls de casa”. I és que jo he passat per la sort de ser padrina sense la necessitat de passar pel martiri de ser mare i ara, conscient que els pares són per educar i els avis per deixar passar, bavejo quan en Biel o l’Anil se m’acosten amb els braços oberts de bat a bat i criden com si el món s’acabés: “Àvia Roser!”.

Quan els veig, que no és tan sovint com voldria, penso que davant d’ells no puc dir segons què perquè hi ha roba estesa i recito David Jou, fluixet, només per a mi: “Mànigues, colls i camals: / a cada centímetre més, / més desig, més trasbals, / provatures secretes, tempteigs baladrers: / més ales que brúixola, encara! / I en cada camisa que estenc, / el destí xiula mots que no entenc / i em parla un futur sense cara”.