Innecessàriament necessaris

Ara no recordo si era a Córdoba, a Mendoza o a Rosario, però sí que recordo perfectament el rètol. Era al bell mig d’una zona enjardinada d’un parc urbà, sense res que l’envoltés. Era com un senyal de trànsit però de mida més petita: tija metàl·lica i, a dalt, un disc, també metàl·lic, com els que prohibeixen aparcar o aturar-se al seu davant, però amb el fons tot blanc i, a sobre, un missatge inequívoc: “Prohibido atar bicicletas a esta señal”. Me la vaig mirar dos o tres cops, del dret i del revés, m’hi vaig atansar i vaig verificar que no fos un panell destinat a informar de les activitats del parc o dels horaris del trole o del que fos i que, de manera complementària, demanés als ciclistes que no lliguessin allà les seves bicis. Però no. Cap pista que indiqués que aquell rètol tingués cap altra pretensió que la de demanar el que demanava –una missió, d’altra banda, que el nostre amic inanimat assolia amb un èxit absolut: no només no hi havia cap cicle aferrat al pal de l’estructura, sinó que tampoc hi havia cap cadenat sol (a la reserva) ni tampoc cap vehicle de dues rodes a menys de deu metres. Només quedaven dues opcions: que fos un gag de càmera oculta com els que s’estilaven a les televisions aquells anys o que es tractés d’una instal·lació artística que reflexionés sobre la hipernormativitat o coses per l’estil. Però res. Tot indicava, doncs, que aquell senyal, força desgastat pel pas del temps, feia anys i panys que demanava, simplement, que ningú hi lligués cap bici sense que ningú, pel que sembla, es plantegés que si el senyal no hi fos, ningú podria lligar res en aquell senyal que no hi seria.

Potser aquell senyal, al capdavall, tenia la seva utilitat. El cas és que hi penso tot sovint. Si més no, quan veig aquell altre senyal que ens diu, a les sortides dels túnels, si realment ens cal dur els llums engegats (meduses?) quan després les autoritats ens recomanen dur els llums engegats tant de dia com de nit. I hi penso, també, cada cop que em fixo en tota una colla de professionals hiperqualificats i fortament retribuïts de professions, però que, t’ho miris com t’ho miris, l’únic mèrit que tenen és el mateix que el del senyal argentí: fer-se necessaris quan no ho són i fer-nos oblidar que, si no hi fossin, simplement no els necessitaríem.