Pedala, Maria!

Una altra vegada la mort se m’ha endut una Maria. Ara, la Maria Pons Carol, metgessa per a tothom, però per a mi cosina segona i amiga per sobre de tot. I la seva mort m’ha dut a pensar en l’invent de la “família”. Arran d’una foto agafada al vol dels meus pares, els meus germans i jo tot mudats en el casament d’una de les meves nebodes, el meu home va exclamar: “La màfia empordanesa!”. A casa es parlava molt de la Família, però, amb la paterna, ens hi relacionàvem ben poc.

El pare provenia de Cal Xalet de Rabioses (jurava que el paratge rebia aquest nom perquè les dones de la partida havien matat el senyor de Cruïlles parant-li una emboscada tot rabioses per haver de pagar el dret de cuixa a l’amo) i era el menut de vuit fills de l’avi Miquel i l’àvia Carmeta. Els germans, per ordre d’edat i si no vaig errada, eren: la Rosa i la Montserrat (bessones que no van arribar a l’any), la Creu, l’Artemi, en Josep, l’Enric, en Ramon i l’Albert. No vaig conèixer la tia Cruz: m’explicaven que era esguerrada, que va plantar l’arbre major de la font de l’Arbre i que un dia va marxar i no se’n va cantar mai més ni gall ni gallina. En Josep era de la Lleva del Biberó i va morir a la batalla de l’Ebre, concretament a Vivel del Río. L’Enric també era mort quan jo vaig néixer, però recordo la tia Maria i les cosines, la Marta i la Núria, que vivien davant del Camp dels Capellans fins que un dia van desaparèixer. En Ramon estava casat amb la tia Mercè, pares d’en Josep “Ros”, més tard conegut com “el flequer de Canapost”. I em falta parlar-vos del “tio Artemio”, marit de la “tia Mançanes”: es duien tants anys amb el pare que, quan jo el veia passar pedalant la impertèrrita bicicleta amb què traginava nets i netes amunt i avall, li deia “tio” sense creure-m’ho. Les seves filles (cosines germanes meves) ja eren grans quan jo vaig néixer i els seus nets sempre han sigut cosins tan llunyans que no hem jugat ni n’hem fet mai cap de crespa junts.

Ploro la mort de la Maria, neta del “tio Artemio”, el germà gran del pare. El càncer se l’ha endut, sí, però li ha costat una colla d’anys poder-la guanyar. Ara descansa. I segur que riu amb l’uncle (el meu pare) i que el seu avi la passeja en bicicleta pels camins del cel. A reveure, Maria. Espereu-me.