El Barça com a símptoma

Seguir el dia a dia del Barça els darrers mesos és mirar fixament als ulls al món que hem anat construint els darrers temps. Tots els mals de l’equip, de l’entrenador i del club no són més que símptomes dels mals del nostre dia a dia. Què me’n dieu de la necessitat constant d’aplaudiments de Xavi (que no li recorden prou sovint que l’any passat va guanyar Lliga i Copa, que no el feliciten per guanyar un partit o per assolir un objectiu mediocre com ara passar la fase de grups d’un grup assequible te’l miris per on te’l miris), que no és potser un símptoma de la nostra addicció al reconeixement i als likes? I la seva obcecació a negar l’evidència d’un joc pèssim reivindicant ara mitja hora d’aquell partit o 18 minuts bons d’aquell altre (o la seva invocació tramposa del concepte d’autocrítica per introduir després crítiques als jugadors i salvar-se ell), que no és potser la nostra incapacitat a admetre errades o fracassos i la nostra tendència a salvar-nos sempre de qualsevol responsabilitat? També és molt evident el vincle entre la seva manera d’entendre el rol dels mitjans de comunicació (a qui acusa de no remar a favor) amb la concepció cada cop més generalitzada que el món està fet de bàndols i de bombolles i que dins de les nostres bombolles només s’hi val aplaudir-nos i que de l’altre bàndol només en podem dir merda. I tot i que podríem seguir una estona llarga amb l’entrenador, la cosa no es limita a ell. Els jugadors que cauen lesionats per estrès per un calendari sobrecarregat (no us diu res?), la incapacitat del club per gestionar egos, la impossibilitat de fer les coses ben fetes sense entrenaments i sense pretemporades, exposats constantment als focus, a fer amistosos de cara a la galeria igual que en d’altres sectors fem actes intranscendents sense cap substància. O la nova competència saudita, que és la competència de mala qualitat que s’instal·la al barri pagant més car el local i venent després un croissant de molt pitjor qualitat. I el sublimat partit a partit, que al final amaga una absència de pla i de mirada reposada a llarg termini i substitueix el model amb què ens omplim la boca, però que no sabem omplir de contingut. Mirar el Barça fa mal. Però fa més mal encara veure que no se’n surt perquè ha sublimat tot el que a nosaltres ens encanta.