Ha ballat l'ossa

Aquesta tarda l’ossa ha tornat a ballar a Encamp. El primer que sobta a algú de fora d’aquestes terres és que s’anomeni la bèstia en femení, però aquí no sentireu a parlar de cap os. A la Massana hi ha l’obaga de l’Ossa; a les penyes de Rocafort, la cova de l’Ossa, on expliquen que diuen que el pastor del Pui d’Olivesa va pelar amb traïdoria una ossa i els seus ossets perquè li robaven els xais del ramat per no passar gana; a Andorra la Vella, encara es jura i perjura que l’amo de cal Moles va pactar amb l’ossa que úrsids i persones es respectarien mútuament, raó per la qual l’ossa va estar tan contenta que es va posar a ballar... I a Encamp, l’ossa encara balla cada dilluns de Carnestoltes en una mena de farsa còmica protagonitzada per tot de personatges clàssics (els senyors, els dallaires, la fregona i el fregó) i, és clar, per l’ossa (enguany per dues, ja que la vella ossa ha passat el testimoni a una de nova). Festa, broma, xerinola, palla, trets, la història de tres segadors que han baixat a Encamp a segar una temporada (sega-me-la arran!), aquell internacional senyor Ramon que enganya les criades, la desgràcia d’un pobre home que té la filla per casar o l’assassinat d’una ruca perquè Déu ho vol.

Aquest matí explicava que estava esperant que l’ossa ballés i, és clar, un dels meus interlocutors s’ha recordat de la festa de l’os de Prats de Molló a la novel·la El dia de l’os de Joan-Lluís Lluís i també d’Espriu perquè un dia torni la cançó a Sinera: “Ja no volta l’os. / He llegit el llibre del Predicador”. Jo he recordat, és clar, el Premi Crexells 2004 i se m’han enteranyinat els ulls, com sempre, recordant l’os Nicolau: “Per placetes i carrers / fan ballar l’os Nicolau, / orb i semiparalític. // [...] Menja nens amb safanòria. / Es beu la sang a galet, / glo, glo, glo, fera soturna. // [...] Ha ballat l’os Nicolau / on jo vull que se m’enterri: / a Sinera, prop del mar.”

Sigui com sigui, l’ossa d’Encamp ja ha ballat i haurem d’esperar un any sencer perquè hi torni. És igual si balla a Ordino, o a Prats de Molló, o a Arles, o a Sant Llorenç de Cerdans, el Patrimoni Cultural Immaterial per la Unesco és conjunt. Però, com canten els nois, “som d’Encamp i ho sentim de tot cor” perquè “els d’Encamp som els més collonuts”.