Quin fàstic!

Soc d’aquella gent que no solc dir fàstics de ningú, però sí que tinc tot un món en contra d’aquells que se l’agafen amb paper de fumar, dels qui pincen la nansa de la tassa de cafè allargant el dit petit (que després fan servir per treure’s la cera de les orelles), dels qui arronsen el nas davant qualsevol imprevist, dels qui pensen que els moros fan pudor sense tenir en compte que els àrabs són els qui ens van ensenyar a rentar-nos, dels qui no volen beure de la copa de la parella però li foten la llengua fins a la gola a l’hora de morrejar...

Quan llegeixen els focs i llocs que deixo anar, hi ha qui està convençut que penso que qualsevol temps passat va ser millor o que jo no soc d’eixe món. Res més lluny de la realitat; no em sentireu mai dir “al meu temps”, perquè el meu temps serà aproximadament com el vostre (any més, any menys) i va des del dia que vaig néixer fins al dia que moriré (si és que m’he de morir i no estic condemnada a ser l’excepció que confirmi la regla, càstig diví que es deu reservar per a la pitjor persona del món i que crec fermament que no soc jo). I us ho puc demostrar, per exemple, parlant-vos de tot allò fastigós pel que vam passar els fills d’una generació que encara no ens l’agafem ni en paper d’estrassa i que som feliços recordant que vam caminar tant per deixar-vos un món net de fastigs. Jo no he guardat fusta al moll, però he netejat tripes de vedella (fins i tot llibres fastigosos!) i n’he vomitat les pudors, he obert en canal porcs i els he rebentat l’estómac i he perbocat fins i tot les farinetes del primer dia, i com tants de nosaltres, he mirat les arrugues fastiguejades de la cara de l’avi en venir de buidar la comuna, les mans sabonoses de la mare després de remenar l’aigua avinagrada i mocosa en què rentava els cargols o les anguiles, les meves pròpies basques en rentar els mocadors plens de mocs i de gargalls de la família o els draps (paños, en dèiem) de la regla de qualsevol de les dones de casa.

I ara que soc vella i que intento recordar només bones olors, llegeixo que, des de la Generalitat de Catalunya, volen regalar calces reciclables. Potser les senyores conselleres tenen la renda d’en Rothschild i poden estrenar calces cada dia; les dones normals fa segles que les reciclem a base de sabó.