Mitjons

Davant la mala fama dels mitjons, aquella que assegura que sempre es venen de dos en dos però acaben desaparellats perquè, tard o aviat, un de tots dos se’n va a buscar tabac aprofitant que l’han posat a la rentadora (lloc infernal que els fa donar voltes fins al punt de tornar-los taral·lirets), puc assegurar que n’he vist de tots colors (mai més ben dit, perquè, a banda dels mitjons blancs de comunió i dels negres de difunts, n’hi ha que reflecteixen tots els colors de l’arc de Sant Martí i molts d’altres que no soc capaç ni de recordar). He conegut gent que ja se’ls posa desaparellats; persones que tenen la dèria de fer servir els típics mitjons de rombes (passats de moda des de fa segles, més lletjos que pegar un pare, però indestructibles); amics que els duen sempre amb estampes d’animalons (normalment ossos, rens, gossets i gatets); gent com jo, amb el termòstat espatllat, que no en porten mai, ni a ple hivern, potser pel plaer de passar fred en aquests hiverns tan calorosos, i guiris d’aquells que mataries només pels mitjonets blancs amb sandàlies. Jo he passat temporades de tot: amb mitges al garró i genolls pelats en època de cabra pels meus pecats, de mitjonets blancs amb sabates de xarol (mare, com podies vestir-me així!), de mitjons de llana per passar les tramuntanades i la fred dels llençols, de mitges de seda per fer veure que era una senyoreta i dur la contrària a la mare (que m’acusava de “marimatxo”), de mitges de jueu per fer girar el cap als noiets i que em miressin les cuixes, i fins i tot he anat amb mitges de seda i lligacames de jonc a la meva època del tantsemenfottot. Des de fa uns anys, més o menys des de les cames de seda de la Maria Mercè, però no tants com perquè no recordi la història de l’Adriana, potser perquè “havent quedat amb la Roser li convé de portar un calçat que no li faci mal, perquè sempre acaben caminant més del que tenen previst i sempre arriba a casa molt cansada i amb els peus adolorits”, per culpa de la mala circulació (que qualsevol dia em durà a ser carn de Sastret i sopar fred per a alguna colla de cucs), només puc dur mitges de rector i, quan m’emprenyo, com avui (que n’he pagat 53 euros a la farmàcia), me’ls poso del revés per fer que plogui. D’acord. Me’ls giraré més sovint.