Posobra del 8 de març

Abans que res, ja començo jo mateixa per posar-me la bena abans de la ferida. Aviat en faré seixanta i, tot i que soc d’aquest món, afirmo que el món d’avui no té gaire res a veure amb mi i que, me’l miri com me’l miri, hi (inter)actuï o no, ara me’n foti i després el planyi, me n’amagui o m’hi encari, no em fa cap il·lusió formar-ne part i encara menys pensar que potser encara hauré d’aguantar-lo una colla d’anys més si no és que pugi al pis de la Trini, el cinquè, i li demani de deixar-me tirar balcó avall.

I ara engego l’homilia del dijous, que és del que es tracta. Dies enrere llegia que, a Catalunya, les “persones menstruants” podran adquirir “productes menstruants reutilitzables”. De seguida vaig pensar en el pare: pobre Carol, si hagués hagut d’aguantar segons què! Ell que, quan jo li duia la contrària, m’engaltava un “què es pot esperar d’un animal que pixa sang i no es mor?” O que, quan veia anunciar preservatius i compreses (no crec que hagués parat mai atenció en mots com “tampó” “copa”...), deixava anar el renec més renec de tots els renecs que es diuen i es desdiuen i ja us ben juro que els sabia tots. Però em centro (?!): personalment no conec cap persona menstruant que no sigui una dona ni cap persona (menstruant o no) que no reutilitzi les calces o els calçotets a base de rentar-los amb aigua i sabó. És clar que he de confessar que tampoc conec cap dona (descomptant-hi la que veig cada dia al mirall i aquella altra que certifica que sempre hi ha excepcions que confirmen la regla) que, tot i dir-se feminista, no sigui una lloca per als seus i no pugui fer res que destaroti les seves suposades obligacions de gènere de deixar el menjar preparat per a l’home i les criatures sense que li vingui urticària, s’hagi d’anar a confessar o estigui tota l’estona fotent-te la tabola de si els seus nens no sé què o si el seu home és un sant i que sempre l’“ajuda”.

Demà és el Dia de la Dona, com qualsevol Dia del Pistatxo o Dia de l’Acudit. Jo, com si fos un acudit, el celebraré menjant festucs i, babaua com soc, recitant, encara, allò tan suat i gastat de la Marçal del “tèrbol atzur de ser tres voltes rebel” i reafirmant allò tan contundent de la Capmany: “feliçment, jo soc una dona”. Déu me’n guard de ser res més.