Estima'm com a l'Arale

Des dels carrers i les places dels seus pobles i ciutats, les societats de mig món reten cada dia homenatge a gent estranyíssima. Ara amb una estàtua eqüestre, ara amb una placa, ara amb el nom del carrer que indicarem a Amazon perquè ens duguin de seguida andròmines que no ens calen, cada dia de cada dia cridem gràcies a tot de personatges que, en el millor dels casos, no van fer res de gaire valor tret de ser fills de qui ho eren i que, en el pitjor d’ells, van ser els responsables de la mort, el patiment o l’espoli d’una part important dels avantpassats dels qui ara passen cada dia davant d’aquella estàtua o aquella placa. Tot i que la cosa s’ha anat corregint i compensant amb el temps, molts pobles i ciutats honoren encara més dictadors, cacics i caps militars que mestres o personal sanitari, més homes que dones, més responsables de dolor que de cures, més destructors que constructors. Repensar qui es mereix i qui no una placa podria ser un pas interessant tot i que, ben mirat, aquesta manera d’homenatjar persones és més una part del problema que de la solució. Els reconeixements més poderosos i els més necessaris són els espontanis i els indiscutibles, els qui no ha de proposar ningú. Hi pensava ahir mentre llegia les reaccions a la mort de l’Akira Toriyama, el creador de Dr. Slump i de Bola de drac i el responsable d’haver fet somiar i riure i haver fet compartir referents i temes de conversa més d’una generació de tot el món. No és aquest un motiu de pes per reconèixer-li la seva obra? Bé, de fet no importa gaire què en penseu, perquè el reconeixement, espontani i sense discussió, ja el té. I aquest és el reconeixement que no tenen els qui tenen estàtua i el reconeixement que hem d’aspirar que tinguin molts dels qui no la tenen i han treballat fort i de valent per nosaltres: el reconeixement indiscutible amb respecte, amb salaris i amb pensions als qui ens han ensenyat el que sabem, als qui ens han fet riure, somriure i somiar i als qui ens han cuidat quan érem vulnerables. I, un cop reconegut i agraït de cara al passat (amb visibilitat, prestigi i compensacions econòmiques amb aquelles amb qui hi siguem a temps), reconèixer-ho ara de cara al futur repartint-nos de manera equitativa entre homes i dones aquestes tasques, les més importants de totes les que fa una societat.