Una àgora minúscula

Tret d’aquells que el fan anar i s’hi senten còmodes, hi ha un consens força generalitzat a l’hora de valorar negativament el recurs a l’anonimat en el debat públic. Insistir que l’anonimat és un problema no farà, però, que desaparegui. Què ho farà, no ho sé pas. El que sí que tinc una mica més clar –tan sols una mica– és que l’anonimat no és l’únic dels problemes que tenim amb relació a l’emissor al debat públic. Sense equiparar-ne la capacitat destructiva, el cas és que tant els qui participen en la conversa pública amb noms i cognoms com els qui ho fan emparats en un àlies són responsables –a parts desiguals, hi insisteixo– de la nostra incapacitat de discutir de manera profitosa els nostres problemes compartits. Si només enfoquem els anònims –i ens oblidem del conjunt del problema i no pensem el problema de forma més global i sistemàtica– crec que ens mantindrem sempre lluny a l’hora de començar a trobar sortides de profit als dèficits de qualitat del nostre debat públic. El cas és que entre una cosa i una altra, les possibilitats de trobar emissors d’opinió que ens aportin qualitat al fòrum són escasses. Quines són, però, aquestes coses i aquestes altres a què em refereixo. Per la banda de l’anonimat, els incentius clàssics per recórrer-hi –la por a les represàlies d’opinar en públic–, agreujades per una societat cada cop més abocada (en bona part, gràcies a l’anonimat de les xarxes) a l’assenyalament, al linxament, al judici mediàtic i a la cancel·lació i on el manteniment de la privacitat és cada cop més difícil, fan que el recurs a l’anonimat sigui alhora causa i conseqüència, perniciós i comprensible. Inevitable, també. A l’anonimat destructiu li hem de sumar també, però, els problemes de l’ús del nom quan aquest es fa servir com a marca personal i on la participació al debat ve més incentivada per una voluntat de vendre o de destacar que no d’aportar. Si li sumem a tot plegat el silenci d’aquells que no se senten còmodes sent una marca, el silenci d’aquells que no recorreran a l’anonimat, però tampoc volen sotmetre’s als atacs de la turba anònima, i, per últim, la crisi de representació, que ens deixa sense els portaveus d’aquests silenciosos, ens queda un debat públic ben pobre, una àgora minúscula. I no surt mai l’edicte per ampliar-la.