31 anys

La setmana passada fou una setmana singular. Començà amb la taula rodona al Park Hotel sobre el llibre Andorra i la ‘qüestió europea’, del politòleg i conseller general Pol Bartolomé. Una oferta d’anàlisi i reflexió actualíssima avui. Ara l’estic llegint. Em cridà l’atenció el seu títol, el gir i la connexió. Clar, aquell nus, a final del segle XIX, a Espanya i França, a Europa, i “la qüestió d’Andorra”. Els historiadors solen afirmar que el passat no existeix. Cert, el passat ara no existeix, però llegiu Trias i Giró, Baudon de Mony i Brutails i veureu com el passat sí que va existir, amb Andorra com a protagonista. Com ara, aquí i a Brussel·les, és a dir, a Europa. Com es digué en la presentació del llibre, Andorra continua lluitant en el “continuum” de les seves reformes polítiques, econòmiques i socials. Sí, Andorra és un poble vell, que ve de molt lluny.

Tot seguit, el primer gran acte públic d’exposició de l’acord d’associació d’Andorra amb la UE, al Centre de Congressos, ple de gom a gom; reunió promoguda pel pacte d’estat per informar sobre el contingut de l’acord. L’acord baixa així del núvol i comença ja la seva divulgació analògica. Un debat que l’hem de fer amb llums llargues i, com ens recomanà fa uns anys Pedro Solbes, “havent plorat ja entre nosaltres”. Es fa camí caminant, a la manera de Machado, el camí ja fet per tots els caps de Govern. El camí d’Europa, el camí del futur.

I al centre de la setmana, el dia de la Constitució, la celebració del seu aniversari i el discurs del síndic, Carles Ensenyat. Un bon discurs, en la tradició dels clàssics –mores maiorum– i la satisfacció de ser ciutadà andorrà en la història de la nostra Constitució, que la fa única. I ho és, com va afirmar, “per consolidar i culminar, l’any 1993, un llarg procés de sedimentació”, així com per ser també “una plataforma per projectar-nos cap al futur”. Enguany focalitzat en els debats sobre l’acord d’associació. El síndic va demanar, amb encert, recordar l’esperit constituent per forjar –també avui– consensos. I, alhora, deixar de pensar en l’avui per mirar-nos ja, savis i vigilants, d’aquí a 30 anys, tal com en aquest 2024 mirem la Constitució de 1993.

Una bona setmana. Uns bons 31 anys.