Primavera

“Ja ha arribat la primavera!”, he sentit que algú exclamava tot content i enriolat. El Déu que em pela, si fa una pila d’anys que només hi ha estiu, si fa una pila de temps que ja no hi ha primavera ni tardor i que l’hivern són quatre volves mal comptades i una carícia de vent del nord just per acariciar-te la pell i deixar-te-la de gallina. Amb tot, està bé autoenganyar-nos explicant sopars de duro (i si en diguéssim sopars d’euro?) d’aquell dia de gener que van caure set pams de neu i es van amagar tots sota un massís de violetes o d’aquell cap de setmana de tardor que va ploure qui-sap-lo i les criatures necessitaven botes d’aigua de gegant per sortir al carrer i anar esquivant les basses que semblaven llacs d’Engolasters farcits de bruixes i dimonis en un aquelarre continu mentre sonava l’Engolaestels d’en Toni Gibert (gràcies, Toni!).

Res, desenganyem-nos. Ja no hi ha primaveres, però podem recordar totes les que tenim. Quan jo feia classes per a adults, de tant en tant, més que res per fer-los protestar, els proposava que em fessin algun escrit amb el tema “La primavera”, aquella redacció tan suada que ens posaven de deures la majoria de senyoretes i senyorets (no he entès mai per què a ells se’ls deia “senyors”). Tothom s’escapolia de l’escomesa com podia, però tot sovint eren textos plens de vivències: pluges menudes i xim-xims tendres de camí a l’escola; dos espàrrecs de marge i mig (d’un se n’havia perdut la meitat) que eren els protagonistes d’una truita de sis ous que la mare trobava la millor truita d’espàrrecs del món mundial i de part de l’estranger; un ram de quiquiriquics amb alguna margaridoia per fer-los de contrapunt que havien quedat després de jugar una estona a gall, gallina o pollet; tots els colors del verd sense necessitat d’haver viatjat mai al País Basc; els erols de moixernons i l’olor de les murgues; la llet al pit de la verge més jove...

Llegeixo el que he escrit i em puja als ulls aquell somriure tendre que és humit tothora i m’aflora als llavis aquella llàgrima amb dolçor de sal. Penso que, cada vegada estic més d’acord amb la Teresa Colom: “no escrivim sobre la mort només sobre la vida / els morts no escriuen”. Però la poeta ens pica l’ullet quan afirma que tria no escriure.